Et pots ficar les mans al cul?

Fa ja unes quantes eres pleistozèniques, o almenys a mi m’ho sembla, estudiava a l’institut amb força menys preocupacions que ara. Una de les assignatures era la de gimnàstica, aquella que alguns dies estimaves, perquè podies jugar a bàsquet o a futbol si la professora tenia bon dia, o odiaves, sobretot quan arribaves al gimnàs i veies que havia col·locat els poltres i els plíntons de manera ben arrenglerada. O quan tenia ganes de veure’ns patir amb el curs Navette o fent-nos anar a córrer muntanya amunt.

Un dia dels primers, tenia una escampada de pilotes de bàsquet a la pista exterior. Abans d’entretenir-nos provant d’encistellar a base de pedrades contra el tauler, havíem de fer uns exercicis passant-nos-les. A una de les meves companyes se li va acudir xutar una de les pilotes taronges. No va ser un tret gaire fort, però va indignar la professora, a la qual li va sortir de l’ànima una expressió que va provocar que tots ens giréssim del tot espaordits: «Et podries posar els peus al cul, no?».

Sempre penso en aquesta anècdota quan miro un partit de futbol darrerament. Amb totes les regles que s’estan inventant perquè no es perdi el temps, però permeten que un jugador que ha comès una falta, o ha impulsat la pilota a fora, l’agafi amb les dues mans per impedir que el rival la reculli ràpidament i doni continuïtat al joc. Així, l’equip que defensa té temps de col·locar-se bé i no deixar-se sorprendre, amb una acció que cap àrbitre s’atreveix a castigar amb targeta groga, blava o de quin color siguin ara. I és llavors, quan recordo la meva professora i els deixo anar, innòcuament des de casa: «Et podries fotres les mans al cul, no?». Doncs això.