Com perdre un avió a la C-55

Ara que el debat sobre el tram del Bages Sud de la C-55 ha tornat al punt en què tothom està d’acord en que és una carretera abominable però ningú no està d’acord en què fer perquè deixi de ser-ho, potser hauríem d’anar als pensaments més bàsics. Potser hauríem de començar per aclarir què és el realment irrenunciable en una carretera. Suposo que tothom està d’acord en que el primer és que sigui raonablement segura i no sigui fàcil fer-s’hi mal. Aquest punt la C-55 el compleix: hi ha moltes topades, però gairebé mai són greus. El que passa és que la fórmula amb la qual s’ha aconseguit penalitza exageradament el trànsit i la consecució del que seria la segona prioritat: has de saber quant tardaràs a passar-hi en un dia normal i en circumstàncies normals. Ara a la C-55 no és així. La macarrònica configuració actual, amb l’afegit de les barreres centrals, fa que una cagada de colom inoportuna generi un embús, i que una topadeta ridícula converteixi la carretera una ratera, de manera que a la congestió per saturació s’hi afegeix la imprevisibilitat. I això és el que fa que sigui una carretera inútil: si vas a agafar un avió, o a una visita mèdica o a una cita professional important, has de saber quant temps tardaràs si no hi ha una gran desgràcia, cosa que a la C-55 no és possible perquè estàs exposat a tota mena d’atzars minúsculs a qualsevol hora. Si pots perdre un avió per una collonada absurda a Castellgalí, aquesta carretera no serveix. I això és el que tenim ara. I això és el que han de córrer a resoldre en primer lloc. Qui defensi el 2+1, el 2+2, el 2/4, el 4 & 3 o el 4 x 5+µ + π al quadrat ha d’argumentar perquè la seva proposta resol tot això de la manera més realista, eficient i sostenible i les altres no. I de moment, no ho estem sentint gaire.