Deute públic

Divendres passat el Banc d’Espanya va fer pública la xifra del deute pública a Espanya. El 2023 va ser 107,7%, una dècima menys del que havia avançat el govern. Dit d’una altra manera el deute ha tingut un decreixement de 3,9% en un sol any, en els darrers tres anys -els posteriors al pic de la pandèmia- el deute ha baixat en 17,6.

Aquesta dada macroeconòmica rellevant va passar com si res, i en els diaris econòmics, l’havies d’anar a buscar a les pàgines interiors de manera dissimulada. Vull pensar que no és un tema ideològic, o potser sí? Com és que es pot tenir creixement de l’economia, creixement de l’ocupació alhora que decreix el deute públic i la inflació i el dèficit estan sota control?

El món econòmic del país calla i mira cap a l’altre costat, però el de fora ens mira amb atenció, molta més del que puguem creure. L’economia espanyola passa la prova del cotó de les polítiques socialdemòcrates amb nota excel·lent. Es pugen les pensions, el salari mínim ja supera el 60% del salari mitjà, i a les grans empreses, amb beneficis extraordinaris, se’ls apugen els impostos per contribuir a les finances públiques. Mentre els països amb polítiques lliberals estant enredats amb una crisi que no saben com sortir-ne.

Aquesta situació em ve al cap el març del 2010. Espanya va ser l’únic país de l’OCDE que havia crescut al darrer trimestre del 2009, tenia un deute públic que feia riure comparat amb els altres països, el Pla Zapatero, començava a donar fruits, modestos perquè tampoc teníem recursos per més, però aconseguien minorar la pèrdua d’ocupació. Però el març del 2020, de sobte, «algú» va decidir fer un atac despietat al nostre deute i de cop va arribar a costar a l’Estat el doble i gairebé el triple. Per què?

Al llarg dels anys no he sabut trobar una explicació convincent. La crisi del totxo, sí, però el més gros ja havia passat. Els nostres bancs estaven descapitalitzats sí, però no menys que la resta del planeta. Les Caixes estaven molt malament, algunes estaven tocades però ni molt menys per fer-les caure totes. El president Zapatero explica que en una reunió amb tots els països de la Unió Europea, Ángela Merkel va ser duríssima amb els països que nomenaven PIGS, en especial amb Espanya. En una pausa va demanar als seus col·laboradors que anessin a sondejar els EUA i la Xina, sense cap resultat i Espanya va haver d’acceptar les duríssimes condicions que sortiren d’aquella reunió. Aquelles condicions no van arreglar res i després amb l’arribada del PP al govern, que si sentien molt còmodes, van aplicar retallades amb moto serra, i encara va ser pitjor.

Tinc la intuïció que no soc l’únic que no s’ha empassat les explicacions de la crisi del deute del 2010, per això, la mateixa Ángela Merkel va ser la més ferma defensora dels Fonts Next Generation, que va proposar en Pedro Sánchez, i que han estat un dels pilars bàsics per poder aplicar les polítiques socialdemòcrates que ens ha permès sortir de l’aterridora crisi de la covid.