Quant costa i qui ho paga

Res no és de franc, encara que de vegades ens ho pensem. Tots els bens i serveis materials tenen un cost econòmic, i quan no el paguem amb la targeta de crèdit és freqüent que el facin les administracions, és a dir, de les butxaques de tots els contribuents. Per exercir de ciutadans ben informats és necessari que ens fem sempre la pregunta: «quant costa i qui ho paga».

Quan ens donen l’alta hospitalària després d’una intervenció quirúrgica hauríem de rebre un paper amb la llegenda «extirpar-li l’apèndix ha tingut un cost d’X euros, íntegrament satisfets pels impostos dels qui en paguen». A final de curs, els pares haurien de rebre una carta detallant el cost d’escolarització de la seva mainada, que financem entre tots. De la mateixa manera, els espectadors que omplen les butaques dels teatres públics serien més conscients de la realitat si a tiquet d’entrada hi constés la part del cost de l’espectacle que han pagat i la que els ha regalat la institució titular.

Els bitllets del bus urbà haurien de dir quina part del viatge paga l’usuari i quina l’Ajuntament, és a dir, la resta d’empadronats, inclosos els que mai no l’agafen. I els rètols lluminosos de les autovies, a banda de recomanar prudència, haurien de recordar-nos el cost per distància i usuari: «Cada cent quilòmetres que vostè fa li suposen X euros a la comunitat».

Si els catalans som un poble tant madur i civilitzat com presumeixen els apologetes, estaríem contents de rebre aquesta informació, encara que alguns s’enfadarien perquè s’estimen més viure enganyats.

És massa d’hora pe fer-ho al Museu del Barroc de Manresa, perquè encara no se’n coneix la requesta, però d’aquí a un any es podrien sumar el costos de funcionament més l’amortització dels 9,5 milions (per ara) d’inversió, dividir-ho pel nombre ja comprovat d’usuaris, i fer constar el resultat als tiquets: «Sàpiga que els euros que acaba de pagar cobreixen l’X per cent de la seva visita». Tant de bo sigui una xifra molt reduïda, serà senyal de molts visitants.