El que sembla i és versemblant

Mentre el president de la Generalitat, Pere Aragonès i la comitiva d’autoritats visionava l’audiovisual que tanca la visita al Museu del Barroc de Catalunya, l’artista alturgellenc Pere Vilarrubla esperava sol, abillat d’època, el moment en què es penjaria de la façana del nou volum construït a l’antic col·legi de Sant Ignasi. Ja era fosc i la il·luminació interior de l’edifici contrastava amb la negror exterior d’un capvespre que en pocs minuts havia esmorteït els darrers vestigis de claror. Vilarrubla era, en aquell moment i amb el somriure inquiet previ a una estrena, un personatge extret d’una pintura barroca, d’alguna de les 182 que poblen l’equipament manresà. Era el que havia de semblar. Al carrer, a la plaça Sant Ignasi, en els minuts de visita institucional anteriors a la inauguració del museu manresà, la gent havia anat omplint un espai urbà poc reconeixible per als addictes a les sessions de cineclub de la sala Loiola. A dins del museu, el silenci que planava lluny del seguici institucional es reflectia a través del gran mirador de vidre i alumini del nou volum de l’edifici que, pràcticament, obligava a dirigir els ulls a la Seu il·luminada. Una mirada en solitud, en absència de soroll i lluny de protocols, a aquella Manresa monumental, de postal, la que només es percep en el moment que el blau oceànic d’un cel sense màcula ressegueix els murs de la basílica.

Vilarrubla continuava sol. A la façana exterior del nou volum del museu hi penjava un marc; a la paret restaurada del museu que deixa veure les costelles de l’antiga església de Sant Ignasi, un segon marc. Ambdós preparats perquè Villarubla i Berta Baliu apareguessin com el que representaven, personatges de quadres barrocs que ballarien a la façana d’un edifici que ha esperat dècades per tenir una nova vida. La dansa vertical guanya de nit, com la Manresa de postal quan els focus de llum juguen amb les ombres paral·leles, com els clarobscurs il·luminats de les obres de mestres barrocs d’allà, com Caravaggio o d’aquí, com Juncosa. Ni Vilarrubla ni Baliu ni els músics barrocs de Xuriac viuen en el segle XVII però no hi ha res més creïble que la versemblança. El Museu del Barroc de Catalunya que dimecres s’estrenava a Manresa és això, la primera peça d’un engranatge versemblant, plausible.

No sé com t’has de sentir penjat d’uns arnesos balancejant, bressolant, movent el cos per una façana. Però la sensació ha de ser molt similar al pes de la responsabilitat de fer funcionar un equipament que ha deixat tercera per jugar a primera. Vertigen després de l’adrenalina.