Columna a dues veus

Gabriel García Márquez va dir que l’ofici de periodista és el millor del món i tenia tota la raó, en podem donar fe els que hem tingut la sort d’exercir-lo amb un micro al davant, tenint la sensació de poder canviar alguna cosa tots els dies, sabent que aquell tros de vida que estàs explicant arriba a un grapat de persones amb tota la proximitat i emoció que siguis capaç de transmetre; encara que a mesura que t’hi vas dedicant descobreixes que tot això de l’objectivitat, l’ètica i la integritat, està condicionat i sobretot pressionat per molts factors que no depenen de tu.

Aquesta setmana, dues persones imprescindibles en la història més recent de la comunicació a la Catalunya Central, el Carles Jodar i l’Eduard Font, han estat notícia; tothom els coneix, i els que ara no hi cauen sabrien qui són si pogués canviar aquestes paraules per un àudio. Em sento orgullós d’haver compartit dies de ràdio amb aquests dos xafarders incansables, abocats a un ofici que estimen, al que hi han dedicat tota l’anima i carretades d’emoció: l’Edu, que si sabés cantar li hauria pres el sobrenom de «la veu» al mateix Frank Sinatra, ens ha explicat durant dècades i en primera persona les llums i ombres de la realitat social, econòmica, política i cultural de la Catalunya Central, deixant-s’hi el mateix alè perquè nosaltres poguéssim respirar ben informats, amb un relat honest que ha fomentat la mirada objectiva per tenir la visió encertada de cada moment; el Carles és qui, continuant l’escola de grans antecessors, ens ha fet vibrar amb els esforços, les il·lusions, els èxits i les decepcions del nostre esport, especialment el bàsquet, transportant-nos a peu de pista; més que relatant, vivint tota la suor i l’adrenalina de la competició com si fossin les seves pròpies, perquè en la retransmissió ens les poguéssim sentir nostres.

Els dos han estat notícia, amb poques hores de diferència, pel reconeixement i la injustícia. Mentre en Carles Jodar rebia el Premi de la Fundació del Bàsquet Català de Periodisme Esportiu, l’Eduard Font era acomiadat, després de dècades d’exemplar exercici, al·legant raons econòmiques.

En un temps en què el periodisme veu perillar l’objectivitat, amenaçada la curiositat, amb l’ètica i la integritat rendides als interessos polítics i econòmics, es posa més que mai en valor allò de què per ser un bon periodista cal ser una bona persona, perquè no es pot fer bon periodisme amb veu i mirada de mala persona. Les dues notícies que hem viscut als mitjans de casa aquesta setmana, la de l’Edu i la d’en Carles, malgrat tenir aquesta injusta contradicció, tenen un punt en comú: són bons periodistes perquè són millors persones. Tot un luxe gaudir de la informació en veu de professionals com ells, no calleu mai.