Algú ha vist el bus de Manresa?

La diferència entre una persona que no agafa gairebé mai el bus de Barcelona a Manresa i una que l’agafa constantment és que la que no el fa servir viu una experiència extrasensorial si desapareix un autobús. Si és a la parada i veu que van passant els minuts i el seu autocar no es presenta, comença a dubtar d’ell mateix; revisa els horaris, mira el rellotge, recapitula a quina hora ha arribat exactament a la parada, i intenta recordar si s’ha concentrat tant en el mòbil que ha desconnectat del que passava al seu voltant. Angoixat, s’imagina a ell mateix contestant guatsaps mentre el bus arriba a la parada dissimulat pel soroll del trànsit; s’imagina la resta de passatgers formant una fila silenciosa, pujant al vehicle i desapareixent carrer enllà mentre ell, idiota, es queda sol a la vorera, i se sent culpable perquè es perdrà una cosa important, i haurà estat per culpa seva, per ser un despistat incurable que viu a la Lluna.

Però llavors es fixa en l’altra gent que hi ha a la vorera i li sembla que algunes cares li sonen, perquè si ets de Manresa la gent de Manresa quan no ets a Manresa sempre et sembla que et sona, o sigui que potser esperen el mateix autobús que ell, i mica en mica la boira de mala consciència que l’està confonent es va aclarint, i comença a pensar que no, que no és tan ruc, que sí que ha mirat bé els horaris, que sí que ha arribat a l’hora, que no s’ha tancat en cap bombolla i que allà està passant alguna cosa, i s’acosta a algú que està a prop seu esperant amb expressió impassible i li pregunta perdona, el bus no ha passat oi, i l’altre li diu que no, que no ha passat, i ell respon com pot ser amb cara d’al·lucinat. I l’altre se’l mira gens al·lucinat, gens perplex, només enfadat i resignat, i li pregunta: «¿que com pot ser? ¿Tu no vens gaire, oi?»