Artista, dius? Passaràs gana!

Mama, vull ser artista va ser el títol d’una comèdia musical del 1986 sobre una noia de províncies que arriba a Madrid disposada a triomfar en el món de l’espectacle. Com que la «noia» era la gran Concha Velasco, no cal dir que aconseguia el seu objectiu, i el públic del teatre Calderón aplaudia amb entusiasme. Però l’optimisme i l’alegria propis del gènere són ben lluny del camí costerut que espera als joves disposats a guanyar la fama amb suor en un negoci on són molts els cridats i pocs els escollits.

Segons un recent estudi, dos terços dels artistes catalans que pugen als escenaris o es posen davant de les càmeres n’obtenen uns ingressos per sota del llindar de la pobresa, i només una minoria assoleix un nivell satisfactori. «Vull ser artista» ha estat durant anys una frase que provocava calfreds a les famílies modestes, i la resposta més freqüent era: «no veus que et moriràs de gana?». Les xifres continuen justificant el pronòstic, però de vegades també s’escolta la sentència contrària: «l’important és que siguis feliç perseguint el teu somni».

El pare de Maria Aurèlia Capmany creia que els joves havien de complementar la formació vocacional amb l’aprenentatge d’un ofici, i la gran escriptora va convertir-se en gravadora de vidre a les aules de l’Escola Massana. Sort en va tenir durant uns quants anys de la seva vida, en què es va atipar de gravar copes amb la N napoleònica abans d’estabilitzar-se com a professora de filosofia. Com ella, avui la majoria dels artistes han de fer alguna altra cosa, més prosaica i rutinària, per arribar a final de mes.

Una societat on tothom es guanyés la vida amb la seva vocació seria el paradís, però la realitat és una altra i es regeix per la llei de l’oferta i la demanda (i les subvencions capcioses). De totes maneres, convé que ningú no renunciï al seu somni per culpa dels diners: al capdavall, molts joves amb avorrida carrera pragmàtica s’eternitzen a casa dels pares perquè el flamant diploma no els permet independitzar-se.