Manolo, sense dir adeu?

Ens vam llevar al matí amb un missatge angoixat de la filla que demanava ajut per trobar el pare. No havia tornat a casa després de sortir ahir al vespre. I et buscaven i no et trobaven. I et buscaven els amics, els veïns, agents dels Mossos, els Bombers, els voluntaris i et cridaven, «Manolo!, Manolo!». I no responies. Fins que t’han trobat, al capdavall d’un marge... i el silenci ja ha estat permanent.

A vegades, quan explico a escolars què ha estat i què és el diari, em demanen: «Em podria dir (ara em solen tractar de vostè perquè la distància que marca el DNI és cada dia més gran) quina és la millor i la pitjor notícia que ha publicat mai? De la millor puc triar entre unes quantes, però la pitjor, aquesta la tinc ben clara, quan has de tractar del pas més definitiu que fas a la vida, la mort, d’un amic, d’algú amb qui et sents proper, encara que el temps i les circumstàncies personals t’allunyin temporalment. És, sense cap mena de dubte, la pitjor notícia que has d’explicar. És el pitjor dia.

No sabria dir quina era la relació del Manolo i l’Enric. Ens coneixíem, havíem parlat molt sovint en una etapa d’infantesa i adolescència de les filles que compartien la dèria pel futbol. Havíem compartit problemes de pares, maldecaps de la feina (en alguna etapa importants), algunes bones notícies, també, passions personals, com la teva afició per fer sortides en moto, les descobertes per la geografia del país, els grans moments de les trobades amb els amics, els acudits, la teva i la meva feina, els problemes dels futbol femení, els dels clubs, que tenien les nenes (les nostres nenes!) massa desateses. Ens havíem preocupat plegats i havíem rigut plegats, perquè sempre has estat molt de la broma, de la gresca i dels amics. M’havies parlat del Sidral de Sant Joan, el teu poble, i jo del Carnaval de Sallent, el meu poble. M’havies pagat el cafè en més d’un bar dels camps de futbol, on passàvem matins, o tardes, de dissabte i diumenge durant uns anys (espero que no tingués cap convidada pendent) i t’havia fet ràbia algun dels meus articles parlant de futbol i del Barça tu que senties els colors (vaja, el color) d’un altre equip de la capital estatal. M’havies ensenyat fotos al teu mòbil, te n’havia passat de la teva filla vestida de portera.

I segur que aquest cap de setmana no m’hauries trucat per quedar per sopar en un bar de Sant Joan, però també sé segur que si ens haguéssim vist, ens hauríem abraçat i ens hauríem posat al dia, i m’hauries explicat alguna cosa per provocar-me una rialla. Manolo, a tu que sé que ens llegies, una última abraçada, amic.