Manolo, sense dir adeu?
Ens vam llevar al matí amb un missatge angoixat de la filla que demanava ajut per trobar el pare. No havia tornat a casa després de sortir ahir al vespre. I et buscaven i no et trobaven. I et buscaven els amics, els veïns, agents dels Mossos, els Bombers, els voluntaris i et cridaven, «Manolo!, Manolo!». I no responies. Fins que t’han trobat, al capdavall d’un marge... i el silenci ja ha estat permanent.
A vegades, quan explico a escolars què ha estat i què és el diari, em demanen: «Em podria dir (ara em solen tractar de vostè perquè la distància que marca el DNI és cada dia més gran) quina és la millor i la pitjor notícia que ha publicat mai? De la millor puc triar entre unes quantes, però la pitjor, aquesta la tinc ben clara, quan has de tractar del pas més definitiu que fas a la vida, la mort, d’un amic, d’algú amb qui et sents proper, encara que el temps i les circumstàncies personals t’allunyin temporalment. És, sense cap mena de dubte, la pitjor notícia que has d’explicar. És el pitjor dia.
No sabria dir quina era la relació del Manolo i l’Enric. Ens coneixíem, havíem parlat molt sovint en una etapa d’infantesa i adolescència de les filles que compartien la dèria pel futbol. Havíem compartit problemes de pares, maldecaps de la feina (en alguna etapa importants), algunes bones notícies, també, passions personals, com la teva afició per fer sortides en moto, les descobertes per la geografia del país, els grans moments de les trobades amb els amics, els acudits, la teva i la meva feina, els problemes dels futbol femení, els dels clubs, que tenien les nenes (les nostres nenes!) massa desateses. Ens havíem preocupat plegats i havíem rigut plegats, perquè sempre has estat molt de la broma, de la gresca i dels amics. M’havies parlat del Sidral de Sant Joan, el teu poble, i jo del Carnaval de Sallent, el meu poble. M’havies pagat el cafè en més d’un bar dels camps de futbol, on passàvem matins, o tardes, de dissabte i diumenge durant uns anys (espero que no tingués cap convidada pendent) i t’havia fet ràbia algun dels meus articles parlant de futbol i del Barça tu que senties els colors (vaja, el color) d’un altre equip de la capital estatal. M’havies ensenyat fotos al teu mòbil, te n’havia passat de la teva filla vestida de portera.
I segur que aquest cap de setmana no m’hauries trucat per quedar per sopar en un bar de Sant Joan, però també sé segur que si ens haguéssim vist, ens hauríem abraçat i ens hauríem posat al dia, i m’hauries explicat alguna cosa per provocar-me una rialla. Manolo, a tu que sé que ens llegies, una última abraçada, amic.
- Més de 20 anys esmorzant cada dissabte al Golden
- Dos professors de Manresa recullen prop de 5.000 signatures per canviar el sistema d’ensenyament
- El superaliment ric en antioxidants que has de consumir cada nit per millorar la memòria
- Detenen un home a Berga per forçar la seva exparella a pujar en un cotxe i retenir-la contra la seva voluntat
- L’Ajuntament estudia la creació de noves piscines públiques a Manresa
- ERC de Sant Vicenç dels Horts demana a la direcció nacional que 'depuri responsabilitats' pel ninot de Junqueras
- Necrològiques del 9 de juliol del 2024
- Canvis en la gratuïtat del Túnel del Cadí: es farà per mitjà d'una app vinculada a la matrícula del vehicle