Monòlegs, el futur del català?

En vint anys hem passat de lluitar per convertir el català en una llengua més o menys normal a veure com va esdevenint una llengua minoritzada. I de minoritzada pot passar ràpidament a residual. Una llengua resisteix, ni que sigui patint, mentre els seus parlants continuen parlant-la entre ells. I durant molt temps hem donat per descomptat que això està garantit, però ja no ho està. Per anticipar el que pot passar podem mirar a Galícia, on l’escola s’ha convertit en una fàbrica de castellanoparlants, i no només per la política del PP, sinó perquè els parlants de gallec entren en escoles urbanes on gairebé no n’hi ha cap més, s’acomoden a l’ús del castellà amb els tots els seus amics, inclosos els pocs parlants de gallec, i així passen a ser castellanoparlants que se socialitzen en castellà, s’aparellaran en castellà, parlaran als seus fills en castellà, i adeus galego. Això està començant a passar aquí. El meu fill i la meva filla han anat a un institut públic amb un percentatge considerable d’immigració, però la llengua de relació amb els seus amics i amigues ha estat completament el català. Per molt que el seu entorn, en entrar al món adult, es vagi espanyolitzant, tenen un entorn privat fort on mantenen la seva identitat. No em sé imaginar com podrien continuar sent catalanoparlants si parlessin en castellà amb el seu cercle d’amistats de tota la vida. Parlant sols davant del mirall segur que no. Amb la demografia que tenim ara, si l’escola no és capaç de convertir els infants d’origen estranger en catalanoparlants competents de debò ja de ben petits i de crear vincles personals en català a l’aula, no tindrem cap oportunitat. Caldria dedicar un esforç titànic a aconseguir-ho, abocant-hi els recursos que calgui i donant-li absoluta prioritat. Ara o mai. I no s’està fent.