Cal Joan ja no hi és

Mira que ho sé que la gent es mor, mira que ho sé que les abraçades cal fer-les en el moment, perquè potser no n’hi haurà un altre. Doncs m’ha tornat a passar: el Joan de la botiga ens ha deixat i no vaig tenir temps d’acomiadar-me’n. Faltava poc més d’un mes perquè tanqués la botiga del carrer Tres Roures de Manresa i deixés d’estar rere el taulell com havia fet cada dia des de feia més de 50 anys. I jo, com tanta gent, perdent el temps en el dia a dia i no li he pogut dir moltes gràcies per tantes coses, de donar-li una abraçada molt sentida. No exagero si dic que som tants i tants veïns i veïnes de la plaça Catalunya que l’estimàvem. La mort d’en Joan és alguna cosa més que la seva pròpia, amb ell se’n va també una manera de fer que ja no tornarà. La seva botiga, petita i atapeïda, on de vegades per entrar-hi calia fer mans i mànigues, però ens en sortíem. Hi podies trobar de tot i sempre amb el seu somriure i a punt per fer alguna broma. Li agradava xerrar i posar nervioses les dones del barri quan venien amb presses. No hi ha criatura que no se n’hagi emportat una llaminadura; no un dia, sinó cada dia que hi entrava.

Porto 50 anys passant pel número 2 del Tres Roures, on cada dia el veies aixecar-hi la persiana, amb la Lina, i aquests darrers temps amb l’ajut del seu fill gran. Era un dels primers bons dies i un dels primers bona nit quan tornava a casa. Durant molts anys la botiga era oberta de dilluns a dissabte matins i tardes, amb un horari molt generós fins les 9 de la nit, o fins més tard hi podies entrar i molts diumenges, quan estava endreçant al magatzem, aprofitaves per agafar alguna cosa que et faltava, perquè hi tenia de tot. La seva botiga ha estat un reflex dels canvis (bons? dolents?) dels darrers 20 anys. L’arribada de les grans superfícies i dels supermercats van ser una sotragada, però ells van mantenir un públic fidel que potser va deixar de comprar-hi la llet i el cafè, però no pas la fruita de Lleida ni la carn del Berguedà, ni els cargols de Castellfollit o les verdures que els pagesos dels camps propers li portaven. Finalment, la família el va convèncer de fer 15 dies de vacances a l’agost, i en aquests darrers temps ja havien incorporat el datàfon i tot.

Però el temps passa, i el Joan, com la Lina, s’anaven fent grans i, finalment, van decidir que el 23 de març seria el darrer dia que obririen. Ho havien anat comunicant amb la idea de poder fer una festa, una última trobada que ja no serà possible. Jo esperava aquell dia per fer-me una fotografia amb els meus fills, en Joan i la Lina, i ja no la tindré. La botiga va ser la seva vida tot i que no ho va triar: el pare va morir molt jove i el Joan va haver de treballar amb la seva mare, la Remei, i deixar els estudis. D’aquí ja no en va sortir i ha vist i viscut la vida des del Tres Roures. Potser no és el carrer més bonic del món, però el lloc no ho és tot. Depèn de com t’ho miris. I la mirada del Joan era bona, múrria i franca.