Un Galliner per al Museu (i un Konvent)

Ja he anat a fer la visita al nou Museu del Barroc de Catalunya, l’MBC. M’ha agradat, de fet m’ha agradat molt. La capsa i els bombons. La visita m’ha generat algun record i algunes reflexions.

Mirant enrere cal esmentar quina va ser l’espurna que va posar en marxa aquest equipament tan potent, i aquesta no és cap altra que Manresa2022 i la seva voluntat de projectar la ciutat a partir del llegat ignasià. Així doncs vull recordar ara i aquí que el primer milió i mig d’euros (del total de gairebé set que s’han aconseguit d’altres administracions) va venir de l’àmbit de Turisme del govern català, no pas de Cultura. Això seria després.

Em sembla pertinent dir-ho perquè sí: el projecte de Museu del Barroc de Catalunya a Manresa es consolida en paral·lel a l’aposta de projecció turística de la ciutat.

I justament aquesta mirada vers el d’on venim em porta a preguntar si sabem prou cap a on anem.

Un museu pot ser molt i pot no ser res. Un museu «magatzem» de peces, per molt ben seleccionades que fossin, ens interessa poc o gens, quan l’has vist ja l’has vist.

Un equipament museístic al s.XXI ha de ser un far de la zona on s’instal·la i de la ciutat que l’aixeca. Un niu i un focus que aculli i projecti per igual, de visita obligada per descobrir o aprofundir en la seva temàtica específica i que alhora nodreixi de nova activitat el sector i la ciutat.

Manresa ja té un equipament cultural que compleix amb escreix aquesta doble funció: el Kursaal. Situa la programació escènica (teatre, música, dansa) a nivell «de país» i això es tradueix en un pol magnètic irresistible, els números de retorn del qual no deixen de sorprendre’ns any rere any.

I sabem que un dels secrets d’aquest èxit és l’entitat que hi ha al darrere, el Galliner, que amb uns criteris i disponibilitats gairebé professionals exerceixen de forma amateur (gratuïta) un guiatge indiscutible i indiscutit en gairebé vint anys d’història.

El Museu del Barroc ha de ser un/el segon pol cultural/social/de capitalitat de primer nivell. No s’entendria l’esforç ingent que s’hi està fent si no s’aconsegueix un resultat «inèdit» en l’àmbit museístic del país, més enllà de les excepcions conegudes. Al MBC li cal una dinamització potent, variada i continuada en el temps, vinclada al seu tema però en el sentit més ampli possible. Justament el barroc és sens dubte el corrent artístic total, global, que més disciplines abraça (pintura, escultura, arquitectura, literatura, mobiliari .... música!), així doncs al seu Museu Nacional no li grinyolarà res que no estigui molt ben fet per complicat que sembli, des de consolidar-hi una programació musical clàssica, estable i referent, fins a maridar-hi les propostes més innovadores, agosarades i trencadores. Estic imaginant un diàleg Grau/Moby que ja em fa venir salivera. O una producció del Konvent que esmicoli figuradament una mica més les sofertes i jesuítiques parets del claustre.

Tot això requereix d’un impuls rotund des de la direcció política i tècnica de la institució, i en paral·lel de la recerca incansable i continuada de complicitats i suports, estables i esporàdics. Cal buscar molts culpables disposats a fer que l’invent funcioni.

El seu origen remet al concepte que –per repetit– no deixa de ser clau: la Transformació. Un edifici vell i malmès ha esdevingut una capsa oberta i lluminosa: Bé. Això només és l’inici, el camí a seguir ha de ser ambiciós, incòmode i atractiu, que ofereixi la certesa de que al MBC s’hi pot anar sempre perquè sempre hi passen coses, i així el propi equipament, l’entorn immediat i la ciutat siguin beneficiaris d’un aposta que alguns voldrien veure fracassar i als quals no se’ls hi hauria de donar el gust.