Mai s’és prou prudent

Recentment s’han publicat els resultats de l’Enquesta de Valors que ha dut a terme el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO). Se n’han comentat algunes dades curioses (com ara que un terç dels catalans pensa que el moviment feminista ha anat massa enllà), però altres de tant o més importants han passat força desapercebudes. Un exemple d’això és la pregunta sobre la confiança social: es demanava a les persones enquestades que diguessin si creien que «la majoria de la gent intentaria aprofitar-se de vostè si en tingués l’oportunitat, o si intentaria ser justa». El cas és que un 58% dels preguntats responien que mai s’era prou prudent en el tracte amb els altres, contra el 40% que pensaven que «es pot confiar en la majoria de la gent». En conclusió, els catalans som més aviat desconfiats.

O més aviat hauríem de dir «les catalanes», perquè hi ha una proporció més gran de dones que no pas d’homes que «desconfien» (excepte en la franja de 50 a 64 anys). Ara bé, les diferències més destacades no venen donades pel gènere, sinó per l’edat: com més jove s’és, més es creu que «un mai no és prou prudent»: així, doncs, les noves generacions que pugen tendeixen a ser malfiades (7 de cada 10 joves). Potser és que els n’hem donat motiu...

En qualsevol cas, aquestes dades no són gaire positives, perquè la desconfiança té conseqüències perjudicials per a un mateix i per a la col·lectivitat. De fet, està estudiat i comprovat que la confiança interpersonal ajuda a què les societats vagin bé –i a la inversa–, i s’entén: així com la confiança genera confiança, si ens malfiem els uns dels altres, tendirem a cooperar menys entre nosaltres.

A més, la poca confiança també es projecta en les institucions: l’estudi del CEO acredita que els ciutadans suspenen tant el sistema judicial com el Parlament, els partits polítics i els propis polítics. Només se salva –i pels pèls– la policia.

L’únic consol és que els catalans confiem en els altres més que no pas ho fan la majoria d’europeus –excepte els països nòrdics, que són els campions de la confiança interpersonal– i, a més, hem reduït els nivells de desconfiança respecte als que teníem l’any 2018 (quan els malfiats eren el 64% i els confiats el 35%: la distància entre els dos grups ara s’ha reduït en 11 punts). D’altra banda, la família no es ressent d’aquesta actitud recelosa, perquè és considerada gairebé unànimament com l’aspecte més important a la vida.

En definitiva, no som pas mala gent: sempre segons l’estudi sobre valors que estem comentant, volem inculcar en els infants la tolerància i la responsabilitat, i fins i tot aspirem a aconseguir una societat menys impersonal i més humana, cosa que ens sembla més important que no pas –per exemple– l’estabilitat de l’economia.

En tot cas, no sembla que tot plegat afecti gaire el nivell de satisfacció amb la vida (de mitjana: 7,2 sobre 10) o la felicitat: un 84% de catalans es declara feliç o molt feliç. Vist els temps que corren, encara bo.