Mentre esperes

Cada dia passava amb el cotxe pel mateix carrer camí de la feina i es mirava els homes i les dones que seien en els bancs arrenglerats en una de les voreres. Sempre pensava que si anés amb temps també li agradaria estar-hi una estona, en un d’aquests bancs, i no fer res o fer el que feien els altres, que no sabia ben bé què era, però que deuria ser prou interessant com perquè els que ho havien provat repetissin cada dia. Es va passar setmanes i mesos amb aquesta idea al cap. Quan enfilava el carrer mirava per la finestra del cotxe cap als bancs amb un punt d’insatisfacció, que oblidava quan agafava el revolt, però que l’endemà tornava a aparèixer com un pensament incòmode. Va aprofitar que és any de traspàs i que el febrer tenia vint-i-nou dies per canviar rutines i, mentre esperava una trucada que no arribava, va decidir que passaria el temps d’espera en un d’aquells bancs.

Va arribar a primera hora de la tarda, no hi havia ningú i ho va agrair. El sol escalfava suaument i contrarestava el vent fresc de neu. Va comprovar que els seients estaven alternats, uns miraven cap a la carretera i uns altres li donaven l’esquena. Va seure cap a l’asfalt. La llum l’encegava, però amb els ulls mig aclucats va fixar-se en un contenidor de runa amb un vidre trencat, com si algú l’hagués colpejat, bosses d’escombraries enormes i trossos d’escuma grogues que va suposar que eren capes aïllants d’un edifici ensorrat. També es va fixar en el tros de braç tatuat que reposava en la finestreta d’un cotxe aparcat a l’altra banda i en les nou rajoles que faltaven a la vorera. Dibuixaven una ela perfecta que va omplir amb peces imaginàries com si fos un joc de Tetris.

Va tocar-se la butxaca per comprovar que hi duia el mòbil i va anar a seure a l’altre banc. El sol li escalfava l’esquena, ara, els peus trepitjaven una terra fina i compactada i al seu davant s’erigia un ametller florit, l’únic en el bosquet de pinassa que emmoquetava el talús del turonet fins als peus de l’altra carretera. La flaire de l’arbre el va transportar a una casa, una festa, un gronxador, i va sentir l’impuls d’estendre el braç i tocar-ne una branca, com qui palpa els records i la bellesa, tot alhora. Va tornar a seure. Al seus peus, sobre la terra, les marques arrodonides de la sola de la sabata li recordaven que estava allà, que havia estat allà. Les va esborrar amb un moviment ràpid com qui desitja fer fora alguna cosa que fa nosa. Va sonar el mòbil. La trucada. «Hola! Perdona. Se m’ha fet tard. Que et molesto, ara?», li va demanar una veu. «No, no hi pateixis -respon. No feia res, ara. Només esperava».