Xirigotes de colors

L’altre dia, passant canals de manera compulsiva, em va sortir un partit entre el Cadis i el Celta de la lliga espanyola masculina de futbol. Suposava que de joc no en veuria gaire, però la passió per evitar el descens sempre és atractiva. Em vaig fixar que un equip anava de blau cel amb els pantalons blancs i l’altre, de vermell amb els pantalons negres. El primer acudit que vaig tenir va ser «quina samarreta vermella més rara porta el Cadis». Per als no avesats al cromatisme futbolístic, els andalusos van habitualment amb camiseta groga i pantalons d’un blau estàndard. El Celta, en canvi, va amb una samarreta blau cel i pantalons blancs.

A més, en les transmissions de la Lliga de Tebas hi ha uns rètols impresentables que provocarien que un linx ibèric o una àliga imperial haguessin d’adquirir un telescopi espacial per poder-los llegir. En una mínima franja hi ha els colors de cada equip, però es veu que donen un premi a qui tingui els cristal·lins de distingir-los.

No va ser fins al cap d’una estona que vaig descobrir que els de la camiseta blau cel, la que sol dur el Celta, eren els del Cadis. Googlejant vaig assabentar-me que l’estrenaven per fer un homenatge al mar i a l’Armada Espanyola. De xirigota. I ho feien el dia que els visitava l’únic equip de la lliga que va vestit d’aquella manera. El futbol modern és aquell en què l’equip de casa va com el de fora, els seus aficionats llueixen bufandes grogues quan l’equip a qui animen va blau i els pocs seguidors visitants porten material d’animació del color que aquell dia du l’altre equip. En el súmmum del surrealisme, algú al terreny de joc sí que anava de groc gadità. I resulta que era l’àrbitre.