Entendre les dunes del desert

Encara no he vist «Dune 2», un film que ha rebut grans elogis. Sí he vist la primera part del «Dune» de Denis Villeneuve, de fa 3 anys, i el «Dune» de David Lynch, de fa 40 anys. Si la segona obra de Villeneuve manté el nivell de la primera serà una bona pel·lícula i, si la supera, encara més. D’altra banda, ambdues seran més adaptacions de la pel·lícula de Lynch que de l’obra literària de Frank Herbert.

Resulta interessant aquest «Dune» de Villeneuve aclamat per la crítica i el públic quan mai arribarà ni acostar-se al «Dune» de Lynch. «Però si encara no l’has vist!», podeu dir. Sí, però hi va haver una vegada un director de cinema que el 1984 va mostrar una cara desconeguda de la ciència ficció, que va plantejar una alternativa a «La guerra de les galàxies», de George Lucas; que va donar forma a universos desconeguts i va plantejar dilemes que van ser ignorats pel gran públic, però que han quedat gravats per a la posteritat. Amb una intensitat inigualable i posant en marxa una trajectòria memorable per als amants del cinema.

Mentre «La guerra de les galàxies» convertia en una mina d’or la lleugeresa de les cabrioles a tota velocitat i els personatges blancs o negres, Lynch generava atmosferes oníriques amb tots els matisos dels grisos. Lucas es forrava, Lynch s’arruïnava; un bressolava el públic en vertiginoses persecucions interestel·lars, l’altre atapeïa la pel·lícula d’informació a nivells de multiunivers. Al fracàs de públic de «Dune» en la seva estrena va seguir, amb el pas dels anys, la seva consideració de pel·lícula de culte.

Vull dir no de la pel·lícula de culte d’aquest matí i a la tarda ja no, sinó de la consideració de les obres que deixen petjada en la història de les arts. A l’antiga «Dune» sortia Sting a la nova, Aquaman. A l’antiga, hi havia un baró Vladimir Harkonnen amb butllofes purulentes i a la nova un bòvid maligne menys indigest.

Sí és cert que vista ara la pel·lícula de Lynch pot semblar vella i llastrada per la impossibilitat de quadrar el cercle d’una superproducció per a minories. Però això no fa més que magnificar la sort dels que la van poder veure amb els ulls dels anys 80 i que no tenen gens clar què quedarà de la pel·lícula de Villeneuve d’aquí 40 anys. Més o menys el mateix de què quedarà del seu «Blade Runner» comparat amb el de Ridley Scott. El 2064, si algú se sorprèn que el so tingui consistència física en el seu film serà perquè ignora qui va ser el seu mestre i que una cosa és l’èxit comercial i, una altra, intentar entendre les dunes del desert.