Amigues en exclusiva

No sóc gaire de teatre. Bàsicament perquè, per molt bons que siguin els actors, veig massa que «fan teatre» i em costa entrar-hi. I quan parlem de teatre en català la cosa s’agreuja encara més. Siguem sincers, una conversa en uns termes que no són els que escoltem a la vida real sona artificiosa i et reforça encara més la sensació que estan fent comèdia. Perquè, per molt que una actriu tingui el premi Margarida Xirgú, si et deixa anar una frase que pot ser molt correcta escrita en un llibre però que no està dita com la diem la gent normalment, la seva credibilitat se’n va en orris i aquella sensació de cosa impostada li mata tota la gràcia.

Va ser amb aquestes expectatives que vaig anar a veure «Golfes», l’obra amb la qual l’Àngels Fusté va guanyar el Premi El Galliner per a textos teatrals dintre dels Premis Lacetània d’aquest any. Confesso que hi vaig anar ben bé per simpatia... i en vaig sortir amb ganes de tornar-la a veure i de convidar algunes amistats a què hi anessin, amb el convenciment que m’ho agrairien. És una obra fantàstica. Les actrius, entre les quals hi havia també l’Àngels, ho van fer de primera. I encara que aquells prejudicis que comentava al principi els segueixo mantenint, el cert és que els diàlegs em van atrapar de principi a fi. Les històries d’aquelles cinc amigues de tota la vida que es retroben en la cinquantena em van fer oblidar per un moment que estaven «fent teatre». I em van fer creure també que estava complint una fantasia. Aquella fantasia meva de fa tants anys, de poder ser l’home invisible en una perruqueria de senyores. De poder entrar al seu món femení i escoltar unes converses que només tenen quan estan soles i que estan a anys llum de les converses dels meus amics homes, que són, per un general, molt més bàsiques i més pobres.

Després de veure «Golfes» se t’obren moltes qüestions per debatre. Però si n’hagués de triar només una, escolliria aquella que es planteja quan una de les protagonistes, després de parlar pel mòbil amb una altra dona, comenta a les allà presents que ha quedat amb les seves amigues... i les altres, tan estupefactes com un amant traït, se senten ofeses per l’aparició d’aquelles intruses. No havíem quedat que les veritables i úniques amigues eren elles? Al cap i a la fi, i encara que d’això no se’n parli gaire, l’amistat pot ser tan possessiva com ho és l’amor, i aquell desig d’exclusivitat pot ser tan restrictiu com la monogàmia. El sentiment d’una complicitat que no es pot compartir amb ningú més.