Guimerà, cent anys després

No deu haver-hi cap ciutat catalana sense un carrer dedicat a Àngel Guimerà. Això no obstant, ara mateix ben poca gent recorda qui va ser i què va escriure, fora de Terra baixa, i en part encara gràcies al programa televisiu d’Àngel Llàtzer. Com pot ser que un dels clàssics més rellevants del patrimoni literari català s’hagi convertit en un perfecte desconegut? És veritat que l’esperança de vida dels textos teatrals és força més curta que altres gèneres literaris. I això és així perquè probablement estan més directament vinculats als gustos i el públic de cada època. Malgrat això, allò que caracteritza els clàssics com Guimerà és que la seva obra, pel seu comú denominador amb els problemes més essencials de la humanitat (les passions, la marginació, les injustícies, el poder...), traspassa generacions i fronteres. El problema no està en l’obra de Guimerà (i qui diu Guimerà diu Benet i Jornet, i tants altres) sinó en l’oblit i la indiferència per part dels responsables de vetllar per la conservació activa del nostre patrimoni cultural. Com pot ser que el TNC no programi d’una manera habitual i periòdica els grans clàssics catalans? Què pensaríeu d’un actor format al Conservatori d’Art Dramàtic de París que mai no hagués sentit a parlar de Molière? Sense anar tan lluny, hi ha qui confessa haver passat per l’Institut del Teatre com si Guimerà només fos el nom d’un carrer. Potser una flor no fa estiu ni una pluja primavera, però és d’agrair que, coincidint amb la commemoració del centenari de la mort de l’autor de l’Himne de l’Orfeó Manresà, tot d’entitats bagenques s’hagin aplegat per organitzar un ventall d’actes diversos, que comprenen escenificacions, conferències i diàlegs, l’exposició Guimerà, matar el llop i una visita guiada a la Casa museu del Vendrell. Que tot plegat serveixi per, com escrivia Josep Maria de Sagarra al pròleg de l’edició de les obres selectes de Guimerà l’any 1947, «refrescar els records i predisposar una mica les consciències.»