No som país de pòquer

Quan la Clara Ponsatí va patir un atac de sinceritat i ens va explicar amb un somriure una mica emprenyador, perquè maleïda la gràcia que els devia fer a les persones atonyinades o processades, allò de què l’1-O «jugàvem a pòquer i anàvem de farol»; poc devia intuir l’inesperat anunci que el Molt Honorable ha fet aquesta setmana.

No sé si és gaire bona pensada, després d’admetre que l’independentisme això del pòquer ho porta fatal, convocar-nos a una timba el proper dotze de maig; i com que no ha pogut ser al Hard Rock, s’haurà de jugar a les urnes. No esperin cap maniobra de professional ni grans sorpreses, perquè tot apunta que a la taula seran els de sempre i ja es coneixen les tècniques i els «farols» d’uns i altres. En Junqueras i Puigdemont ja van fer figa volent emular a Paul Newman i Robert Redford, amb els que s’assemblen com un ou a una castanya, al film de Roy Hill «El golpe»; anant de bracet per guanyar la partida al cap de la màfia, que a la pel·lícula era en Robert Shaw, però aquí feia el paperot el M. Rajoy i els va deixar amb el cul a l’aire quan els va enxampar la «catxa», després que Europa no vulgues veure l’aposta. Durant tota la legislatura, el sector processista ha jugat les seves mans fent més comèdia amb les cartes que Mel Gibson i Jodie Foster a «Maverick» d’en Richard Donner; i a mesura que avançava la gestió hem vist com un govern incapaç de dominar amb autoritat les escenes de tensió, igual que en Daniel Craig en el paper de James Bond al «Casino Royale» de Martin Campbell aguantava el joc i la mirada al malparit de Le Chiffre, ha acabat executant la partida política amb l’estat espanyol com en David Niven, interpretant una paròdia de 007 al «Casino Royale» d’en John Huston, per fer una versió còmica amb les cartes al servei del ridícul.

Ells han convocat la partida, ara veurem qui participarà en la juguesca i el més important, decidir si volem que segui a la taula segons qui perquè és clar, tal com han anat jugant la situació sense tenir res al darrere i apostant amb el suport de les fitxes que nosaltres els havíem confiat, hi ha el perill de què una majoria decideixi estripar la baralla o quedar-se a casa fent un solitari.

Segurament tindrem una campanya d’aquelles en què triomfarà la fórmula estúpida del «estem plenament compromesos amb...(que cada partit hi posi el que més li convingui)... i treballarem perquè ningú es quedi fora», però veurem qui ens contestarà honestament a la pregunta que en Matt Damon feia a John Malkovich a «Rounders», la pel·lícula amb el pòquer com a filosofia de vida, quan li demanava: Si haguessis de tornar-ho a fer, sabent el que passaria, triaries la mateixa jugada?; no facin pas cap aposta per una resposta intel·ligent, perquè la perdran.