Banyeres en extinció

En un dels seus poemes Palau i Fabre parla d’una sabata trobada a les escombraries. Dies enrere el poeta hi hauria trobat una banyera abandonada vora un contenidor de runa. Coincideix que les sabateries i les banyeres van de baixa. En el cas del calçat per culpa de les compres a través d’internet, i les banyeres perquè ara s’estilen els plats de dutxa i l’aigua escasseja. Vindrà el dia que una banyera serà un objecte de museu. Sobretot aquelles d’una època, fabricades amb zenc, marbre o porcellana, i dissenyades igual que un moble, com si fos un sofà o una calaixera isabelins, però amb potes de coure brunyit o ferro forjat. En un temps no gaire llunyà tenir una cambra de bany, en comptes o a més a més de lavabo, representava un signe de distinció. Com ho era disposar d’ascensor, minyona o servei de porteria. Amb la generalització de les cambres de bany, les banyeres van transformar-se en una cavitat rectangular o quadrada d’obra encaixonada en un lateral del lavabo, a tocar de la tassa i la pica, amb un mirall immens per generar la il·lusió d’un espai lluminós i confortable. Vet aquí, però, que les banyeres, existents des de fa quatre mil anys, són a un pas de desaparèixer. En elles, al llarg de la història, s’hi han fet i desfet relacions; s’hi han creat vides o s’hi han extingit; s’hi han relaxat i perfumat els cossos; s’hi han llegit milers de pàgines, fumat havans, escoltat simfonies senceres i fins i tot Agatha Christie hi va rumiar les seves novel·les abans d’asseure’s a escriure-les. També el cinema és ple de seqüències memorables al voltant d’una banyera. N’hi ha d’eròtiques, còmiques, tendres, tenebroses... Qui no recorda Psicosi, o American beaty, La temptació viu a dalt, Pretty Woman, Big fish, La forma de l’aigua, l’Últim tango a París i tantíssimes altres pel·lícules. Però ara bufen mals vents per als fabricants de banyeres. I aquest element domèstic tan quotidià, amb el canvi climàtic, serà com una vella sabata al pot de les escombraries.