Fer Pasqua abans de Rams

La imatge de la benedicció del Diumenge de Rams que ocupava dilluns la portada d’aquest diari era desoladora. La confrontava amb les que recordo de fa ja molts anys i em semblava que no podia ser. Deia la crònica que, en els últims sis, el nombre de gent que anava a beneir la palma davant l’església de Crist Rei s’havia reduït a menys de la meitat. Comparada amb la que s’hi concentrava quan jo era un nen, ara seria una desena part. I això sense tenir en compte que pràcticament no s’hi veia cap palmó –entre altres coses perquè es fa difícil trobar un lloc on en venguin– i tot eren, majoritàriament, branques de llorer o d’olivera. Però la sensació de desolació que podíem sentir alguns al veure aquell panorama no ho era tant pel migrat nombre de persones que participaven d’aquella tradició, abans tan arrelada, sinó per totes les pèrdues que hi anaven aparellades i que no es poden recollir en cap foto. Queda cada cop més lluny i més borrós aquell temps en què el Diumenge de Rams «La tieta» del Serrat comprava al seu fillol «un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons» i anaven a l’església tots dos a fer «com fa el mossèn» i lloaven Jesús entrant a Jerusalem. Queden lluny les padrines i els seus fillols, sí. Lluny fins el punt que molts nens i nenes d’ara en desconeixen tant la paraula com el concepte. Una cosa que els és tan estranya també com les palmes, els palmons, les garlandes, o el costum d’estrenar alguna cosa per Rams. I arribarà un moment, si és que no ha arribat ja, en què a molta gent adulta, aquella cançó del Serrat, com tantes altres amb una certa substància, els l’hauran d’explicar amb una nota a peu de pàgina perquè la puguin entendre.

La foto d’aquelles escasses dues-centes persones assistint a la benedicció antany més concorreguda de Manresa, més enllà de la pèrdua de feligresos que pateix l’Església, constatava també la decadència de les nostres tradicions i de tota la cultura que porten aparellada. Una decadència que repercuteix en l’empobriment d’aquell lèxic que prové del món religiós però que té vida pròpia i que és un patrimoni que, al marge de les creences de cadascú, forma part de la parla popular i de la nostra visió del món. Fins que, a no tardar gaire, molts no entendran que és ser un Judes, o passar un calvari o fer Pasqua abans de Rams. Ni podran comprendre tampoc que el matrimoni és una creu i «la querida» el Cirineu. Més que res perquè la figura de l’amistançada els serà igual de desconeguda com tots els personatges de la història sagrada.