Massa ruc per entendre la C-55

Qui vulgui entendre perquè dimonis els cotxes del carril del costat sempre avancen més que els del nostre carril pot submergir-se en el fascinant món del trànsit llegint «Traffic», un llibre de Tom Vanderbilt que, explica, per exemple, que en un cotxe blindat no vas més segur, perquè la sensació de seguretat et fa estar més distret, i que el trànsit d’ara no és més segur que el dels cotxes de cavalls ja que, a mitjan segle XIX, a Nova York morien atropellats quatre vianants cada setmana, molts més que ara. Vanderbilt argumenta que les cues no se solucionen amb més carrils sinó reduint la velocitat, un precepte que tots els conductors de la C-55 porten tatuat a la pell amb la seva pròpia sang. I com a alternativa, proposa un futurible: que les carreteres tinguin preus i límits de velocitat diferents segons el dia i l’hora. El llibre es va publicar el 2008, quan això hauria estat molt complicat. Però avui que tenim ordinadors capaços de gestionar les dades de tots els cotxes existents entre Manresa i Vladivostok, seria perfectament possible. I ens podem preguntar perquè hi ha tants polítics fent cagarel·la amb la intel·ligència artificial i les smart cities però encara no han posat en marxa coses com, per exemple, un programa de gestió de semàfors que eviti que, a les 2 de la matinada, haguem d’esperar el color verd del pas de vianants quan no hi ha ni Déu pel carrer, o que haguem d’anar a 80 per les autopistes d’accés a Barcelona, o que no es pugui anar una mica més lleugeret per la C-55. Circular exactament igual a les 6 de la tarda que a les 6 de la matinada és idiota, i es podria resoldre amb uns quants rètols i una mica d’informàtica. Milions de persones millorarien la seva vida. Però no es fa. No dec ser prou smart per entendre per què.