Felicitar el Ramadà

Enguany, el ramadà va començar el dia 10 de març i s’acabarà avui, dimarts 9 d’abril. Com que per a centenars de milers de catalans i catalanes, aquestes són dates molt significades, algunes institucions i personalitats públiques han fet un gest (una piulada, normalment) de felicitació. Com era previsible, de seguida han aparegut veus crítiques i fins i tot indignades, reclamant a aquestes autoritats que també felicitin el Nadal o la Setmana Santa o argumentant que els poders públics s’han d’abstenir de qualsevol pronunciament vinculat a les religions. No hi estic d’acord, ni amb els uns ni amb els altres.

D’entrada no em semblaria ni bé ni malament que el president de la Generalitat desitgés bon Nadal o fes alguna mena de referència a la Setmana Santa cristiana, però sí que ho trobaria una mica reiteratiu. I és que en aquest país, i a Europa en general, la presència i el llegat cristià són omnipresents: les festes cristianes determinen el calendari laboral, la imatgeria religiosa surt al carrer de tant en tant o s’hi està tot l’any (en forma de creus, monuments o capelles), les esglésies presideixen l’espai públic de pobles i ciutats, la toponímia d’arrel cristiana o catòlica és per tot arreu, la televisió retransmet misses... Altres religions presents a la nostra societat, en canvi, són pràcticament invisibles i van a contrapèl de la vida col·lectiva, per això és positiu i necessari que des dels òrgans de representació política se’ls faci, quan toqui, una deferència. És la manera de dir-los que sabem que aquell és un dia especial per ells i que en conseqüència, com a part d’aquesta societat que són, ho és també pel conjunt del país.

El laïcisme no implica ignorar o combatre les religions sinó, simplement, desvincular-les de l’estat i l’administració pública, evitant privilegis o imposicions en funció de les creences religioses però garantint i defensant la llibertat de culta. En aquest sentit, mencionar la festivitat principal d’una determinada comunitat religiosa no trenca la laïcitat, igual que celebrar un títol aconseguit per un club no trenca la neutralitat esportiva o assistir a la celebració de l’aniversari d’una entitat, empresa o institució no implica favoritisme. Es tracta, simplement de reconèixer la societat tal com és i acompanyar-la en els moments especials. El que sí, en canvi, xoca amb el principi de laïcitat és que a la declaració de la renda hi hagi una casella específica per a una determinada organització religiosa, que les propietats de l’Església s’estalviïn milions d’euros cada any gràcies a una exempció fiscal feta a mida o que molts organismes de l’estat (sobretot militars i policia...) mantinguin encara la vinculació orgànica i simbòlica amb el catolicisme.

En definitiva, el camí cap a la laïcitat, cap a la separació (que no hostilitat) entre administració pública i confessions religioses, és encara llarg a la Catalunya sota jurisdicció espanyola, però no n’és l’islam precisament el principal obstacle.