Berga, el llegir i l’escriure

Fa 11 anys que visc a Berga i encara quedo parat amb la força i el sentit comunitari d’aquesta ciutat. L’últim exemple, una etapa de la volta a Catalunya, amb sortida i arribada a Berga, que ha deixat bocabadats a ciclistes, periodistes i aficionats. Un mes d’activitats prèvies, una allau de gent a la carretera i un entusiasme general que no s’ha vist en cap altre poble o ciutat del país, ni en aquesta edició ni en les immediatament precedents. I un cop més, el mèrit ha estat compartit i col·lectiu; de l’Ajuntament i el Consell comarcal, que hi han posat diners i bona part de la logística, però també –i aquí és on la ciutat marca la diferència– del teixit associatiu mobilitzat i treballant en paral·lel.

I aquest cas no és una excepció ni s’explica només per la dèria pel ciclisme que hi ha aquí dalt. La capacitat de convocatòria interna de Berga fa que cada any hi hagi una desena de cites ineludibles que congregui massivament als berguedans, és a dir, als veïns i veïnes i als que tot i viure a fora mantenen el lligam amb la ciutat i la comarca. Perquè aquesta és l’altra: els berguedans, com els irlandesos, ho continuen sent encara que visquin o neixin (!) a qualsevol altre lloc del món...

Insisteixo en la importància d’aquesta capacitat per treballar plegades les entitats culturals i esportives, entre ells i amb l’administració. I no perquè no hi hagi malentesos i antipaties, que n’hi ha, com a tot arreu, sinó malgrat això, que encara té més mèrit.

Fins aquí, doncs, el llegir. Ara ve l’escriure. I és que costa d’entendre que aquest potent sentiment de pertinença i aquesta capacitat per cooperar sectors diferents a l’hora de muntar saraus no es traslladi també a altres àmbits de la vida col·lectiva on és encara més necessari. La incapacitat per consensuar la ubicació de l’estació de busos o el futur del mercat municipal en serien exemples evidents, però n’hi ha molts d’altres en el terreny (mai millor dit) de l’urbanisme. Quants berguedans superberguedans tenen cases o solars buits i abandonats al nucli urbà esperant no se sap ben bé què? Tan difícil seria un pacte social entre propietaris, entitats, veïns i institucions per redreçar el barri vell, per desencallar la maleïda rasa dels Molins o per reflotar Queralt? A vegades tinc la sensació que als berguedans ja ens està bé tenir la ciutat feta un cromo mentre hi hagi festes i xous dels quals se’n senti a parlar.

Acabo, però, amb un bri d’esperança. La mateixa setmana que arribava la Volta, els dos grups del govern municipal i el primer de l’oposició es van posar d’acord per aprovar un pressupost que, per primera vegada després de molts anys, preveu inversions per valor de 4,5 milions d’euros que inclouen temes clau com la urbanització dels Pedregals dos, l’arribada d’aigua corrent a Queralt o la reforma de la placeta de la Font del Ros. Aquest és el camí.