Abans, tot això eren cases

Des que no visc a Manresa, em passa que la meva percepció de la ciutat és molt més positiva que la de la majoria de manresans i manresanes amb qui parlo. Cada vegada que vinc veig alguna cosa nova i millor en una ciutat en constant i apassionant evolució.

Per exemplificar-ho podria lloar la transformació de la zona universitària, a l’esquena (o cul) de la ciutat, però m’interessa molt més l’altra banda, la cara, la façana sud. Només cal recordar com era aquesta entrada de la ciutat fa només trenta anys, atapeïda de cases velles i atrotinades, amb el riu amagat i el patrimoni arquitectònic abandonat. Al llarg de les darreres dècades –i de forma segura que massa lenta, però constant– s’ha renovat de dalt a baix la Via sant Ignasi, s’ha convertit el riu, de Sant Pau a Sant Joan, en la joia de l’anella verda, s’ha transformat el que quedava del convent de Sant Ignasi en un equipament cultural de referència, s’ha rehabilitat completament la fàbrica de l’Aranya, s’ha fet el que calia per consolidar la Seu i fer-la lluir encara més, s’ha refet completament el camí dels corrals i s’ha enjardinat el puig Cardener, es va convertir la fàbrica Balcells en un magnífic conservatori i al costat s’hi van posar el nou edifici dels jutjats, radicalment modern, però perfectament encaixat en el seu entorn, s’han dignificat els accessos al Pont Vell, s’està arranjant l’entorn de la Cova, s’ha convertit la torre Santa Caterina en un mirador espectacular al qual s’accedeix per uns camins esplèndidament renovats, i aviat (espero) recuperarem i ampliarem els vells jutjats per posar-hi la seu de la Generalitat a les comarques centrals. Déu n’hi do.

Potser no explico res de nou, però a vegades cal mirar enrere per valorar on hem arribat. Manresa té un dels skylines més ben parits de Catalunya i un centre històric increïble que no ha quedat congelat en un moment determinat de la història sinó que –i aquesta és la gràcia– ha anat acumulant i combinant patrimoni i valor al llarg del temps. No és exagerar dir que passejant pel barri vell pots repassar els darrers mil anys d’història de la ciutat i, per extensió, del país i d’Europa.

Però per aconseguir-ho, per convertir progressivament aquella decrèpita entrada de la ciutat en la postal que tenim ara, ha calgut prescindir de molts edificis; fer-hi entrar les excavadores i enderrocar sense gaires contemplacions, per construir edificis millors en els solars resultants o per convertir-los directament en espais verds. A vegades ens ha sabut greu, com amb la sala Ciutat, però al final ha valgut sens dubte la pena. I és que vam heretar, a Manresa i a molts altres pobles i ciutats semblants, uns centres històrics extraordinàriament densos, conseqüència del sobtat increment de població en la primera industrialització. Per això ha calgut, i encara cal, esporgar i aclarir, perquè la llum, l’aire, i l’autoestima!, hi tornin a entrar.