A Elna som a casa

Dissabte ens vam llevar ben d’hora per fer cap a Elna. A 2/4 d’11 Consell Nacional a la sala de l’ajuntament on el president Puigdemont va anunciar que es presentava a les eleccions del 12 de maig. Salutació acollidora i afectuosa del batlle de la vila: «mentre el president Carles Puigdemont no pugui ser a la seva terra, aquí sempre serà benvingut». Aplaudiments d’agraïment. I a 2/4 d’1, l’acte de presentació de la candidatura al pati de les antigues escoles. Emocionant ser a la Catalunya Nord fent costat al president en el camí del retorn i compartir anhels, somnis i esperances amb tothom que ens hi vam aplegar. Ambient de les grans ocasions. Si bé totes les convocatòries electorals tenen la seva importància, és ben veritat que tal com va dir Josep Rull –president del Consell Nacional– «aquestes no són unes eleccions més: són transcendents, són decisives». Com ho van ser les del 21 de desembre de 2017. Recordo perfectament el neguit d’aquell dijous. Frisava per arribar al final del recompte i corroborar que havíem plantat cara al mando y ordeno de Madrid. Restituir el que el 155 ens havia furtat. I així va ser. Després va passar el que va passar, però a les urnes, la nostra dignitat va quedar intacta. Desembre de 2017 i maig de 2024. Tan lluny i tan a prop. Fa quinze dies, a El Punt Avui, Marina Llansana –exportaveu d’ERC– signava un article amb el títol «D’èpica no se’n viu». I de seguida em va venir al cap una conversa entre la periodista Anna Vilajosana i l’expresident d’Òmnium Jordi Cuixart. «No renunciem a l’èpica. Sense èpica què hi foto jo a la presó? Hi ha èpica! És clar que hi ha èpica!» deia Cuixart. I és que sense èpica –això ho dic jo– no hauríem omplert els carrers amb riuades de gent onze de setembre rere onze de setembre. Ni hauríem fet una Via Catalana de 400 quilòmetres de cap a cap del país. Ni hauríem amagat urnes i paperetes. Ni hauríem plantat cara als cops de porra. Ni hauríem fet l’1 d’octubre. Sense èpica no ens hauríem mogut del sofà. Estem cansats, desil·lusionats, decebuts, desesperançats. I amb raó. Però no ens podem deixar arrossegar per la resignació i el derrotisme. Precisament és en aquests moments de desànim que l’èpica és més necessària que mai. L’entrada a la cursa electoral del president Puigdemont ha sacsejat el tauler. Illa o Puigdemont. Haurem de triar entre un candidat que no fa pas gaire dies que encara tenia la barra de dir que el 155 s’havia d’haver aplicat abans o el president Puigdemont que ha sabut preservar la institució de la presidència a l’exili i ha mantingut la posició en moments de grans dificultats i incerteses. Laura Borràs ho va deixar ben clar en les paraules que ens va adreçar a tots els consellers nacionals: «El que distingeix la nostra proposta de la resta en aquestes eleccions és que Junts per Catalunya no presenta un candidat ni presenta un president. Nosaltres presentem «el» president. Presentem el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Tenim feina: la farem junts i la farem per Catalunya!»