Vida i miracles de l’amic Laborda

Hi ha amics amb els que només vas compartir un breu espai de temps i t’acaben durant tota la vida. Al Xavier Laborda el vaig conèixer a l’institut, tot i que mai vam ser companys de classe perquè ell té tres anys més que jo i deuria anar tres cursos més endavant. A principis dels setanta vivíem l’efervescència pròpia de l’edat i de l’època, i el Laborda era una mena d’agitador (social, cultural...) que animava la vida de l’institut obrint-nos els ulls a moltes coses. El recordo al costat de l’Albert Macià –que anys més tard seria un dels fundadors d’aquest diari– formant un tàndem en el que el Macià era l’intel·lectual més reservat i el Laborda el més extravertit i també el més popular. Arribats a una certa edat tres anys de diferència no són res, però en aquell moment representaven un abisme i jo admirava el Laborda com si fos un mestre i em sentia afortunat d’aprendre coses al seu costat. Però aquella relació només va durar un curs. Després se’n va anar a Barcelona per estudiar a la universitat on va acabar exercint com a professor de lingüística i ara potser fa quaranta anys que no ens hem vist. Però mai hem perdut el contacte, ni que tan sols sigui per felicitar-nos el Nadal. L’última vegada que hi vaig parlar per telèfon va ser per comunicar-li la mort de l’Albert Macià.

Fa uns mesos vaig rebre una carta seva adjuntant-me un llibret que acabava de publicar. És un relat autobiogràfic de les seves vivències entre els divuit i els vint-i-un, on explica com va viure aquells primers anys a Barcelona i on, de retruc, fa alguna referència als seus anys a Manresa. Parlava de la professora de grec Ginesa Jódar, del seu aprenentatge del francès amb els professors Jacques Jordà i Catherine Pempellone, de l’anglès amb Ian Miller i de l’italià amb Luisella de Prat. També del seu amic Rossend, amb qui editaven un butlletí de l’agrupació escolta Puigmal, «amb publicitat del Banc Mercantil, un patrocinador demòcrata, el contrari de la policia que va enviar un missatge per al tancament». I em va fer un salt el cor quan em vaig veure citat a propòsit d’una revista que vam fer a l’institut: «Els dos primers números van tenir èxit i vam anunciar el següent, sobre sexualitat, que va prohibir el director Llort». Llegir allò em va retornar als meus tretze-catorze anys i em va remoure per dins. Però el que més em va arribar al cor va ser saber que formava part dels records d’aquell amic llunyà a qui tant admirava i un d’aquells a qui dec, segur, en alguna mesura, ser la persona que sóc.