Anem a la «queixaladeria»?

Llegeixo en un diari en castellà que la «millor pizzeria d’Europa» (exclosa Itàlia!) obrirà a Barcelona una «bocateria», que és un lloc on fan «bocatas». Pregunta: com es diu en català? Busco una mica i el traductor del cercador em proposa «entrepaneria», derivada, suposo, del fet que un «bocata» és un entrepà. Però la paraula se’m fa d’allò més estranya i no gaire seductora, quasi més industrial que gastronòmica i recreativa. En un altre indret em proposen «sandvitxeria», recollida al diccionari normatiu, que la defineix com «establiment on es fan o es venen entrepans o menjars similars». Però en la meva percepció, i també en la d’altra gent, un sandvitx no és qualsevol entrepà, sinó aquell que es prepara amb pa de motlle, torrat o planxat, i tallat en diagonal. Em costa aplicar la paraula a mitja barreta sucada amb tomàquet, farcida de pernil, llonganissa o truita, i embolicada en paper d’alumini. La presència del tomàquet és el fet diferencial que atorga identitat nacional a l’entrepà davant del «bocata», tot i que les primeres referències documentades són de les acaballes del segle XIX a pagès, en algun moment d’abundància del fruit vermell. A les masies el pa durava al menys una setmana, i més i tot, perquè llançar-lo era pecat per sec que fos. Sucar-lo li anava bé. En la meva memòria el tomàquet estova i assaboreix més aviat llesques ufanoses que no panets i crostons. Una bona llesca ben amanida, disposada en un plat gran i coberta de derivats del porc, cuits o curats: les mil aparences del colesterol amb sal que rebenta les artèries. O bé la mateixa llesca plegada sobre sí mateixa, donant tot el sentit al terme «entrepà»: la diferència és la portabilitat. Si anem al significat més estricte, un «bocadillo» seria una «mossegadeta», però quan parlem de fer una mossegada, o una queixalada, obrim un univers molt més ampli que va dels canapès d’ou filat a la cuixa d’un pollastre rostit. O als calamars a la romana, i ja tenim la meitat d’un dels «bocatas» més famosos d’Espanya.