Concerts joves per a calbs

Una dita concebuda per afirmar l’orgull punk deia que una cançó que té un sol acord és punk, amb dos acords és rock, i amb tres ja és jazz. Era una afirmació plausible el 1977 i 1978, quan l’aparició dels Sex Pistols amb el màrqueting de Malcolm McLaren va generar tota una onada de noves bandes que, inspirades per la idea que l’important no era la capacitat musical, sinó l’actitud, va capgirar completament el panorama del pop-rock i va obligar tota la indústria a resituar-se en qüestió de mesos. Els Pistols van ser com Pau Cubarsí: el dilluns debutaven a la primera categoria i el divendres ja jugaven a la Champions.

Ha passat el temps i s’ha esdevingut el que llavors era inimaginable: el rock ja no és la música de la gent jove. La música generacionalment jove, avui, és la que ve del hip-hop i que anomenem (malament) música urbana, que conviu amb el reggaeton i el pop electrònic als locals on es balla. Certament, continua havent-hi milions de joves que escolten pop-rock i milers de joves que en componen i n’interpreten, alguns molt bé. I sí, continua havent-hi gent jove que no compra la tabarra de l’autotune i valora la qualitat la riquesa harmònica de les cançons. Però no, això ja no representa la generació dels nascuts en aquest segle. I avui, en un concert d’un grup de postpunk indie, nou, avançat, modern, i format per joves, només hi ha públic per damunt dels trenta, i molts calbs. A mi em sembla perfecte; jo estic com un peix a l’aigua. Però qui ho havia de dir: Ara, el rock és el nou jazz, música per a minories que també poden gaudir l’excel·lent treball de gent com Kendrik Lamar, però que es moren d’avorriment amb els seus succedanis. I el jazz? Uf, això ja és Wagner!