La Paqui

La setmana passada Manresa acomiadava la Paqui de les Joguines Valls, l’entranyable botiguera riallera que durant prop de 80 anys va treure joguines de sota el taulell del seu establiment del carrer Urgell, com si es tractés de la butxaca del Doraemon. Tot i les caixes de joguines amuntegades al seu voltant, a la Paqui se li veia d’una hora lluny que gaudia de l’ambient de botiga i d’aquella relació que s’estableix amb els clients –tant els petits com els grans. No vol dir, però que durant les vuit dècades que va estar al capdavant del negoci, tot fos il·lusió i alegria. La Paqui va haver de lluitar, primer contra les penúries de la postguerra i els darrers anys contra les adversitats actuals que pateix el petit comerç: la manca de relleu generacional, les compres online, les grans superfícies –i cadenes del sector– i el despoblament comercial dels carrers de les ciutats. Però, la Paqui va anar resistint perquè, tal com ella mateixa declarava en l’entrevista que Regió7 li va fer en motiu de la seva jubilació, «va treballar molt, va patir i es va preocupar constantment que tot sortís bé». I amb aquest tarannà i el seu ben fer, va dedicar tota la vida a transmetre la il·lusió als manresans de poder tocar i veure el cavallet de cartró, els indis i els americans, les pistoles i els arcs, els retallables i les Nancy, i més ençà, el Llamp McQueen, les Barbie o la col·lecció de Pokemons. El seu negoci era d’aquest tipus de comerç, tan personal i singular, que va molt més enllà de la compravenda; comerços com Joguines Valls, «traspassen» l’aparador i imprimeixen ànima al carrer i a la ciutat. Saber atendre un comerç és un ofici, una artesania i gairebé un art, i actualment sembla que no es reconeix prou aquest valor. La Paqui era el clar exemple de l’ànima d’ofici que, avui, malauradament, s’està perdent. Avui, aixecar la persiana és una proesa! Els botiguers es troben amb molts entrebancs: des dels tràmits administratius que posen més problemes que solucions fins a la dificultat de trobar personal disposat a treballar-hi, i a fer-ho amb el somriure de la Paqui –i el de les treballadores que van passar per casa seva. Pensem-ho bé entre tots, de veritat que volem viure a unes ciutats sense botigues? Fa poc més d’un any, abans de les eleccions municipals, el Ramon Bacardit i jo vam tenir l’oportunitat de poder conversar una llarga estona amb el president Puigdemont i de compartir amb ell aquesta preocupació. Tot comparant Manresa amb Girona, el president ens recordava que la seva estimada ciutat, als anys setanta i vuitanta, no lluïa com ho fa ara i ens animava a treballar pel canvi de rumb que necessita Manresa i, en especial, el centre històric. Ens va encomanar el seu optimisme per assolir aquesta fita i la importància que tenen les ciutats capitals com Manresa per vertebrar i reequilibrar el país. Això no es pot resoldre només amb el canvi de model comercial i amb l’actitud i la militància ciutadana de comprar al costat de casa; tampoc es pot resoldre des dels ajuntaments sols, sense la connivència dels veïns, però sense una aposta decidida i contundent de les voluntats polítiques locals tampoc es podrà canviar la dinàmica perversa en què ens trobem. I, fins i tot, ens caldrà un govern nacional –el de la Generalitat- que torni a veure l’empresari, el botiguer, l’autònom, com el pal de paller del redreçament de les nostres ciutats. Ens cal un president que lideri aquesta emergència nacional.