Allò que en diuen fer espoilers

No hi ha presentació de novel·la sense que aparegui, més aviat que tard, la paraula espòiler. Un anglicisme, per cert, del tot prescindible en català, com molt bé assenyala el lingüista Jordi Badia, que proposa altres maneres de dir-ho, prou més genuïnes, per evitar parlar dels moments clau de la història narrada i, sobretot, per no fer esment del desenllaç. Es comprèn que l’autor no vulguin revelar qui ha matat a qui i si l’assassí finalment ha aconseguit escapar de la justícia, però precisament això és el que fa interessant aixecar el cul del sofà, sortir de casa i plantar-se a l’acte de presentació. Habitualment s’explica com comença la història i, si vols saber com continua i acaba, hauràs de comprar-te el llibre, que per això es fa la presentació. Entretant, i per ocupar els tres quarts o l’hora de rigor, el novel·lista comentarà que algú ha fet alguna cosa, sense dir res que no es pugui dir; que res del que passa al llibre té a veure amb la seva vida personal; que li agrada escriure més de nit que de dia; que de petit ja s’empescava historietes per als seus veïns d’escala. No és aixafar la guitarra avançar al futur lector quins acords sonaran i si, al final, hi haurà un repic de campanes o l’avió en què viatgen els protagonistes s’estavellarà contra una tanca publicitària. No hi ha plaer més gran que començar la lectura sabent per endavant quants funerals hi haurà i com acabarà tot plegat, cosa que segurament fins i tot el mateix autor ignorava en començar a narrar. Això permet no estar tothora pendent de què passarà en les pàgines següents i poder gaudir de la descripció d’una vinya després que una família de senglars n’hagin saquejat el raïm. En la presentació de la novel·la, com a primícia l’autor haurà confessat que és abstemi i contrari a la caça, dues qualitats que fan venir ganes de continuar al sofà i llançar la guitarra al foc.