Matí de diumenge a una escola de vida

Hi ha mons per descobrir que els tenim a tocar de casa. Però ens podem passar una vida sense haver-los vist mai. No parlo d’amagatalls secrets ni de societats exclusives ni de clubs privats. Parlo de mons oberts a tothom, de lliure accés, i tan a prop nostre, que a tots s’hi pot anar caminant. Per saber quins són i què hi passa n’hi ha prou amb consultar qualsevol agenda local. Amb només una ullada veurem que es fan tantes activitats diferents i a tants llocs, que ens faltaria temps per treure el nas a tot arreu. Però de vegades cal que algú ens tibi per anar-hi, i això és el que em va passar a mi diumenge passat, quan el meu amic Josep Maria Gil em va convidar a veure una competició de judo infantil que el gimnàs Esport7, el seu club de tota la vida, organitza des de fa 35 anys.

El que vaig anar a veure diumenge era una lliga infantil de caire social que va reunir a més de 280 nens i nenes de clubs de judo –i també de col·legis que tenen el judo com a activitat extraescolar– que venien del Bages i d’altres comarques. La singularitat d’aquella jornada que se celebra anualment, més que en la competició en sí, radica en el fet de muntar un esdeveniment en el que s’hi senten implicats no només els nens que combaten entre sí sinó d’altres de més grans que s’ocupen de condicionar l’espai, d’arbitrar, de controlar els marcadors i de fer que tot funcioni. I és també el moment perquè els pares se sentin integrats en aquell projecte que és tant esportiu com educatiu.

Juraria que entre tota la gent que hi havia en aquell pavelló annex al del vell Congost, el fotògraf i jo deuríem ser els únics que no formàvem part de l’organització ni érem familiars d’aquella canalla. I està clar que si no hagués sigut per la l’entusiasme amb què me n’havia parlat l’amic Gil no hi hauria anat mai. I m’hauria perdut una cosa maca de veure. Parlant-ne amb el Maurici Casasayas, fundador d’Esport7, que ha dedicat tota la seva vida al judo i que va ser l’ideòleg de tot allò, vaig comprendre encara millor el que estava passant en aquell pavelló: la transformació d’una activitat esportiva en el que ell en diu «una escola de vida». La posada en pràctica del que es podia llegir a l’entrada, els valors del judo: la cortesia, el coratge, la sinceritat, l’honor, la modèstia, el respecte, l’autocontrol, l’amistat. Coses importants en la formació d’aquells nens i nenes, amb una graderia de pares i mares respectuosos, compartint un ambient fantàstic. Un món que desconeixia i que m’agrada saber que existeix.