El gran consell de Paul Auster

Paul Auster ha acabat sent ell mateix l’obra de la seva vida, el personatge central d’un gran cercle generacional marcat per les cadenes de dolor que de vegades connecten pares i fills. Auster era membre d’una família marcada per una tragèdia, l’assassinat del seu avi a mans de la seva àvia, que li va engaltar un tret durant una discussió. Potser aquest fet tan traumàtic explica que el pare de Paul Auster fos una persona distant, a qui l’escriptor sempre va veure dolorosament absent. Aquesta angúnia filial ja és el motor de la seva primera novel·la, «La invenció de la soledat»: Debutava amb 35 anys i ja feia una autobiografia, la primera d’unes quantes. Amb aquest rerefons vital, aconsegueix ser un autor de somni (novel·les que són obres mestres, pel·lícules de culte, casat amb una escriptora notable que a més és guapíssima, premis, una imatge pública respectada), però aquesta vida perfecta culmina amb un altre drama de pares i fills: el seu primogènit, addicte i conflictiu, va matar involuntàriament la seva criatura de deu mesos amb una dosi d’heroïna i va morir ell mateix de sobredosi onze dies després. ¿Com es calcula el dolor? Mig any més tard, a Auster li van diagnosticar un càncer. Avis, pares, fills, èxit, atzar, tragèdia: pareu de generar sentit, la vida no en té. La seva obra més austeriana va acabar sent la seva pròpia vida.

També va tenir el drama a prop un dia que, tornant a casa en cotxe amb la seva dona, frisava per arribar perquè s’estava pixant; ja gairebé hi eren, va fer un gir impacient, sense mirar prou bé, i un cotxe els va envestir. La seva dona va patir ferides greus. Ha deixat escrit ben seriosament que mai no hem de fer res important amb la bufeta emprenyant. Jo segueixo el consell fil per randa. I ja el trobo a faltar.