Deixar de fer l’imbècil

A una setmana de les eleccions no hi ha res pitjor que no saber, encara, què votaràs. Quin patir, pobres, aquells que dubten qui, com si no n’haguessin tingut prou amb tot el que han vist complir o deixat de fer als «seus» des del 2017 (per posar una data). També són de plànyer aquells que han de defensar davant dels rendits no utilitzar l’única arma democràtica que posseeixen (el seu vot) perquè també estan tips i decebuts «dels seus»; consideren que el càstig és imprescindible perquè canviïn les coses, conscients que sempre més se sentiran a dir que la seva abstenció no devia aportar res més que testosterona a la causa. Però encara fan patir més aquells que, fidels i obedients, estan sotmesos a la síndrome de la muntanya russa, marejats amb tanta giragonsa imprevisible per part del seu líder. Per exemple, què li deu passar pel cap a un votant socialista català tip de patir el retards de Rodalies, la pèrdua de qualitat assistencial per saturació de la sanitat pública, la manca d’inversió en infraestructures cabdals (AP-7, C-55, corredor del Mediterrani, transport públic eficient, sanejament de platges, ...), les retallades salarials, la davallada de cotes de benestar, la bretxa social i la conflictivitat lingüística que mai no havia existit, entre d’altres problemes, si el seu candidat es mou a voluntat del que fa i desfà el seu cap suprem que viu, pensa i actua amb mentalitat madrilenya... Amb quin convenciment pots votar aquell candidat que està subjecte al criteri d’un que el canvia quan li convé, es desdiu del promès, s’inventa relats, es fa el màrtir i sempre té un roc amagat a la faixa? Tanmateix, qui ho té més pelut diumenge que ve és el ciutadà convençut que amb la independència els catalans podrien gestionar més bé la solució dels problemes, però no hi ha manera de posar d’acord a tots els que ho volen. Així com els qui estan en contra no tenen dificultats per fixar l’objectiu, el trencadís independentista s’esmicola cada dia més i amb multitud d’objectius partidistes, però cap que defensi el de país. Enmig de la incertesa del resultat, ningú no s’atreveix a verbalitzar la possibilitat que una hipotètica repetició electoral (per incapacitat a formar un nou govern independentista, o per negar-se a pactar amb socialistes, o per interès a afegir candidats de més envergadura) algú la pugui aprofitar per esgotar els terminis legals d’aprovació de la llei d’amnistia. Hipòtesis a banda, com adverteix sàviament Jordi Cabré, advocat i articulista, cal que l’independentisme actuï. «La clau, com sempre: aguantar i deixar de fer l’imbècil». Certament, això val per als partits polítics i pels que votem.