Ells estan en campanya

Estan en campanya. Aparteu les criatures que estan en campanya. Com els venedors que truquen a porta freda, a totes les portes fredes. Com els que venen aspiradores, com els de l’Avon, com els de l’enciclopèdia catalana, com els mormons per sorpresa, com els testimonis els diumenges sempre a primera hora. Com els de les parades de fruita i calces al mercat «ens les prenen de les mans, reinaaa». Com que els que t’aturen a encolomar-te no sé què al mig de la plaça mentre hi passes, com els que et truquen a l’hora de sopar, com els que et diuen que saben més bé que tu el que a tu et convé i que ho compris. Com els que t’expliquen que això o allò ells ja ho tenen a casa i els va molt i molt bé. Com els venedors de cotxes de segona mà, ara que els de primera mà no saben què vendre’t perquè et venen elèctric quan això no està gens clar. Com els homes anunci de la Cinquena Avinguda o la quarta cantonada. Com els que criden al futbol. Per què coi criden tan sempre els polítics als mítings en campanya? Com els que fan vídeos al TiK ToK per fer-se el simpàtic amb tu i tenir més «folouers», més laics i més «engadgement», i vinga que entre xarxes i Instagram no s’acabin d’oblidar del carrer. Com els que et diuen sempre el que et volen, pensant que és just el que tu vols sentir. I això entremig de botifarrades, calçotades, vermuts i d’altres actes de bon ventre combinats amb entrevistes marcianes on se’ns apareixen com gent normal responent preguntes concretes sobre tot tipus de croquetes. I quan costa un cafè, i què llegeixes i què fas abans d’anar a dormir. Com un «reality». Com els que no et diuen mentides, diuen, però no et diuen sempre la veritat. Com els que t’ho prometen tot sabent que a l’hora de la veritat no caldrà i sempre sabran dir-te que la culpa és de l’altre. Així estan en campanya tots fins al 12. O sigui fins al 10 perquè, l’11, no sé per què ens els deixen net per respirar. Per respirar d’ells, s’entén. Estan en campanya i el millor que podem fer és apartar-nos una mica i deixar-los passar per no prendre mal amb ells i mirar-nos-ho com si no anés del tot amb nosaltres. La política si, la campanya no, que va amb nosaltres. I sabem, i ho sabem tots, que ens diuen que ens hi va la vida i el futur i potser sí, de lluny, però d’entrada és a ells que els hi va el present i el sou i la nòmina dels propers 4 anys. I no és un retret, és un fet i segurament és comprensible, però si posessin la mateixa ànsia a l’hora de fer que a l’hora de prometre que faran, tot això que ara aguantem estoicament ho aguantaríem amb més bona cara just ara que ells posen bona cara a tot. Fins i tot a la mala cara. No sé si ho has notat, estan en campanya.