Un vot també per l’Ennatu

Segur que cap cap de llista està al cent per cent convençut de tots els noms que són a la seva pròpia candidatura. Hi ha tants condicionants i tantes contradiccions a fer quadrar que resulta gairebé impossible. Però segur que també hi ha noms que vol que hi siguin. Peti qui peti. Perquè és la seva llista. I perquè els noms que integren una llista electoral diuen moltes coses més enllà dels noms. Perquè darrere de cada nom hi ha una història de vida. Una manera de veure i de viure el món. De relacionar-s’hi. I aquest bagatge és indeslligable de cadascú. Impregna cadascun dels nostres actes i condiciona les nostres decisions. És impossible governar un país, un poble o una ciutat, al marge de qui som, del que hem viscut i del que hem mamat. I a mi el tarannà del president Puigdemont m’agrada. Perquè és valent i decidit. I honest. Perquè per sobre de qualsevol interès personal va pensar en nosaltres, en el país, i va triar la incomoditat de l’exili per preservar la presidència de la Generalitat. Per evitar que Rajoy i companyia la grapegessin. Es diu molt sovint que en els pobles –quan voten un alcalde– pesa més la persona que no pas les sigles del partit. Doncs a mi em passa el mateix amb el president de la Generalitat perquè és com si fos l’alcalde de Catalunya. I aquest diumenge que ve m’agradaria molt que sortissin els números i que el president Puigdemont pogués ser restituït com a president de la Generalitat. Per justícia. Però no era d’això que volia parlar. Avui volia agrair-li el gest d’apostar per l’Ennatu Domingo com a número 6 de la nostra candidatura. Perquè em consta que va ser ell qui la va anar a buscar. I això diu molt d’ell. I de l’Ennatu. L’Ennatu és una noia de 29 anys que va néixer a Etiòpia i hi va viure fins als set anys quan va ser adoptada per una parella catalana. La seva és una història de coratge, de força i de compromís. Té un currículum brillant: llicenciada en Ciències Polítiques per Canterbury, màster en Conflicte Internacional i Seguretat i no sé quantes coses més. Però no és el currículum –que també– el que em fa tenir confiança en l’Ennatu. És la seva mirada del món, el seu capteniment enfront de les adversitats de la vida. Perquè només amb set anys en va haver d’afrontar de l’alçada d’un campanar. Ho explica en el seu llibre Fusta d’eucaliptus cremada. Impactant i ple de saviesa. «Vaig tornar a Dansha de nou amb l’Anna i el Ricard el 2006, tres anys després de marxar-ne, en el que va ser el meu primer viatge de retorn. Tenia deu anys i ja no podia recordar ni el meu carrer ni la casa on havia viscut. Que la memòria estigués tan bloquejada sempre m’ha fet pensar en la fragilitat de la ment humana. Qui seria jo sense la complexitat de la meva identitat? Segurament no veuria el món com el veig, segurament no tindria les ambicions que tinc, segurament estaria més tranquil·la i no em farien tanta por ni la misèria ni el fracàs». Gràcies, Ennatu, pel teu compromís! Diumenge, la meva papereta, també va per tu!