L’absolutisme partitocràtic

Ara que ens trobem novament en un context d’eleccions catalanes, tornem a presenciar la lluita dels partits per guanyar quotes de poder autonomista. Dels seus discursos es desprèn que els seus interessos no són aconseguir els grans objectius de país que ens venen constantment i que a tants ens toquen la fibra sensible, sinó continuar ocupant una posició hegemònica en la política catalana que els permeti perpetrar i engreixar l’estructura de partits. Aquests, que defensen els seus propis interessos per sobre dels interessos dels catalans, converteixen aquesta estructura política organitzativa en inservible per la democràcia i per la defensa dels interessos nacionals.

Els partits s’han convertit en blocs granítics i sectaris que lluiten per obtenir més finançament per continuar creixent i avançar en la seva consolidació, així com per endollar els seus membres a tota classe de càrrecs públics, la major part de les vegades sense tenir en compte la idoneïtat o la trajectòria professional de la persona en concret sinó únicament la seva afiliació política, condició que, alhora, fa que aquestes persones en depenguin i les converteix en vot fidelitzat.

Les grans estructures de partits també es permeten incidir en els mitjans de comunicació i condicionar el discurs, allunyant-se de la realitat de la gent i plantejant els temes que són del seu interès, imposant així els paràmetres del debat polític de dalt cap a baix i no de baix cap a dalt, com hauria de succeir en una democràcia de qualitat, puix són els ciutadans qui han de posar sobre la taula els temes que els semblen més rellevants o els que més els apressa abordar.

Cal dir que, sota aquestes estructures polítiques, fins i tot s’ha arribat a perseguir rivals polítics a tots els nivells, també a la política municipal, per augmentar les quotes de poder, deshumanitzant els contrincants en un exercici més propi de l’autoritarisme que del respecte a la diversitat ideològica de la qual fan bandera certs sectors. Sense anar gaire lluny, a Manresa es van publicar notícies falses en què s’inventen que un candidat es trobava en una baralla on no hi era, o bé es coacciona perquè no se cedeixin espais per l’exercici de la lliure reunió política.

L’última gran estratègia de partit l’ha protagonitzat el president Pedro Sánchez fingint un estat d’aflicció insuportable que apel·lava als sentiments dels ciutadans per buscar una reacció empàtica de la societat que fes pujar la seva popularitat. Tot per després dir-nos que, al final, no l’afectava tant com per abandonar la seva responsabilitat. Si un president del govern es pot permetre aturar el país quatre dies per pensar si deixa el càrrec perquè està molt enamorat de la seva dona és perquè té al darrere un partit hegemònic d’estat i una quantitat ingent de recursos econòmics.

Malauradament, sembla que Catalunya està entossudida a copiar les pitjors pràctiques de la política espanyola. Perquè, com la història ens indica, els espanyols, de qualsevol model polític l’embolcallen d’absolutisme.