Opinió | VEIENT-LES PASSAR

Brutícia no, cartells sí

No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització» diuen aquelles rajoles que es poden veure encara en alguns racons de Sitges. I és ben cert que la pulcritud dels carrers diu molt d’una ciutat i de la gent que l’habita. Com m’agradaria que fos el cas de la meva! Però si ho hagués de ser pagant el preu que vol imposar l’ajuntament de Puigcerdà, més m’estimaria que es quedés tal com està. Vaig llegir fa uns dies que el govern d’aquell municipi, «per millorar la imatge de la vila», havia decidit prohibir enganxar al carrer qualsevol mena de cartell gran o petit, que és una mesura que em sembla tan dràstica com excessiva. Perquè ni un cartell (enganxat amb cinta adhesiva i que es pugui treure sense causar cap dany) no em sembla brutícia, ni penso que una ciutat amb les parets mudes tingui una millor imatge que una on s’hi reflecteixi la vida. A no ser que la vulguin mostrar com si fos un museu, i tampoc estem parlant de Venècia.

Aquell costum antic, que jo el recordo de tota la vida, de penjar cartells al carrer (repeteixo: sense malmetre res) marca, a primer cop de vista, la vitalitat d’un poble o d’una ciutat. I gairebé diria que m’hi fixo més quan viatjo que quan passejo per la meva. M’agrada veure els actes que s’hi anuncien, els reclams comercials, els avisos municipals... i fins i tot, en algunes petites poblacions sense premsa local, les esqueles informant dels veïns que s’han mort. Donant una ullada als cartells més vistosos i als anuncis més modestos és com si de cop em posés al dia del que es cou en aquell lloc i de tot el que hi fan. Veient la convocatòria de les conferències, de les exposicions, de les excursions dels avis, dels actes reivindicatius, de les festes, de les competicions esportives i de les trobades de tota mena, sento com si m’amarés de la quotidianitat d’aquell poble i tinc la sensació d’estar envoltat de vida. Visitant-ne alguns que de tan bonics semblen de cartró pedra m’emporto la impressió contraria: la de ser un turista en un pessebre vivent, en un poble on tot és només façana, pur decorat.

La brutícia són les pintades a les cases i a les persianes metàl·liques de les botigues. Brutícia són els cartells de la Festa Major Alternativa de Manresa de l’any passat enganxats amb cola als marbres d’alguns edificis i que poden trigar anys a desaparèixer. Tant de bo tinguéssim un ajuntament que ho sancionés. Però prohibir tots els cartells pensant que una ciutat és més maca quan està callada no em sembla la millor opció.