Votar per no defallir

Un vot és un capital que cal saber administrar i està prohibit dilapidar-lo. Qui el malgasti a consciència (abstenir-se, votar en blanc, fer-lo nul, regalar-lo per por o per si un cas...), s’equivoca, i ja em perdonaran els amics que pensen rebentar tot el que havien aconseguit en anys de lluita perquè ara estan emprenyats amb el polítics que els han decebut. Menystenir la força del vot per ajudar a canviar el que no funciona tampoc no obre horitzons ideals. Per tant, amb tot el respecte: avui toca votar, no en dubteu. Amb convenciment i voluntat d’aportar solucions a la insatisfacció. Amb el compromís de no defallir, perquè el país necessita tothom. I demà, què? Si fa no fa, com avui: incertesa total, perquè res no fa preveure que algú obtingui la confiança majoritària que li permeti governar d’acord amb el seu programa electoral. Caldrà pactar i l’aritmètica del pactes no té res a veure amb les prioritats, sinó amb les necessitats. Les prioritats serien socials, de país, i ja s’entén que les necessitats són dels partits que s’han d’associar. L’experiència acumulada i la més recent exemplifiquen la dificultat d’arribar a pactes que permetin avançar cap a escenaris socials més satisfactoris que els actuals. Cal triar bé a qui es vota, doncs. De l’ampli ventall de candidats que juren resoldran tantes prioritats, destaquen aquells que prometen el que a consciència no han complert mai (bloc espanyolista), i els que s’identifiquen com a independentistes que mai no s’han posat d’acord en com arribar-hi, a la independència. Sembla lògic pensar que la independència efectiva s’ha d’aconseguir amb la majoria de la població, que és qui ha de sortir guanyant amb la decisió. Per això, si repassàvem tots els països que en un moment de la història han aconseguit independitzar-se, possiblement comprovaríem que les forces polítiques de cadascun d’ells van lluitar unitàriament i sacrificada per a aconseguir el nou estat independent, i van deixar per a més endavant escollir l’opció política que governaria el nou país. És a dir: primer la independència, i després les votacions cada quatre anys per a decidir qui governa el nou estat. Junts pel Sí va ser un intent fracassat per culpa de la cobdícia hegemònica dels partits. La batussa de poca volada, anecdòtica, insubstancial de la campanya electoral evidencia on condueix la tossuda desunió: a una probable repetició electoral a la tardor. El que no és clar, però sí versemblant, és que pot influir-hi decisivament el resultat de les eleccions europees que se celebraran el proper 9 de juny. És a dir, d aquí a quatre setmanes mal comptades. Pactar ara amb independentistes pot provocar un daltabaix electoral del PSOE a les europees? Per què tenir pressa a aprovar la llei d’amnistia, si també els resta vots? Per què tolerar el retorn de Puigdemont i que Junqueras pugui ser el nou candidat d’ERC en la repetició d’eleccions a la tardor? Què els interessa més a tots els actors de l’Estat espanyol, conjurats a salvar la unitat de la pàtria i acabar amb «el problema catalán»? De més verdes, n’hem vist a madurar... Votem avui per no defallir demà.