El tren és el problema

Les andanes de l’estació de la Renfe de Manresa, com la de qualsevol altra de les afectades pel col·lapse total de diumenge, son a hores d’ara un gran mostrari d’expressions d’abatiment i de resignació. La indignació va per dintre, però els habituals de la línia estan tan castigats per les deficiències que els viatgers amb qui ahir va parlar aquest diari s’expressen amb més impotència que amb enuig. Estan tan cansats d’estar enfadats que ja han substituït l’enuig per la fatalitat. La sensació que Renfe no té ni tindrà remei està ja molt estesa, i per molt bones raons. Tanmateix, n’ha de tenir. Els robatoris de coure són culpa de persones sense consciència que no dubten a causar enormes perjudicis a persones humils a canvi d’obtenir el seu botí. I, en general, qui roba no és un indigent desesperat que improvisa, sinó gent entrenada que sap com fer-ho i que actúa amb premeditació i plena consciència. Però Adif (la propietària de la infraestructura) també n’és responsable. Si els robatoris a FGC són infinitament inferiors és que poden ser infinitament inferiors. I és obligació d’Adif aconseguir-ho. Com diu avui un usuari, el tren ha de ser un servei, no una preocupació diària. No podria tenir més raó.