Milei i la germanor

La germanor entre Espanya i Argentina que ara s’esmenta com a apostil·la obligada cada cop que s’expressa estranyesa i perplexitat per la fúria amb què s’estan esbatussant els dos governs és un d’aquells clixés que fan gràcia perquè tant es poden confirmar veient la bona acollida que, en general, van tenir els milers d’argentins que van arribar a Catalunya els anys setantes fugint de la dictadura, com es poden confirmar veient que la jove democràcia espanyola pilotada per Joan Carles I va ser el primer país a reconèixer la dictadura del general Videla, amb la qual Espanya va signar aquell mateix 1976 un tractat de suport econòmic que va ser vital per a la supervivència d’un règim que va generar unes trenta mil víctimes polítiques i va excel·lir en la tècnica de la desaparició dels adversaris reals i imaginaris, tècnica que, com se sap, genera molt més terror que l’assassinat, perquè els executats moren un dia, però els desapareguts fan por per sempre. La fraternitat era tan sòlida que, un parell d’anys després, el mateix ministre del règim argentí d’ultradreta que havia aconseguit el suport espanyol, Martínez de Hoz, va signar un acord econòmic ni més ni menys que amb la URSS, que va esdevenir el principal sostenidor de la carnisseria de Videla. O sigui que la fraternitat hispanoargentina que ara està sent grapejada per l’episodi entre el govern de Sánchez i l’ultra anarcofriqui que ara presideix Argentina les ha vist de tots colors fins i tot si ens abstenim de remuntar-nos a quan els conquistadors imperials massacraven els argentins precolombins originals, dels quals ja gairebé no en queda ni la mostra. Germans? Quan convé. El dia que posin una camisa de força a Milei en tornem a parlar.