Cicles polítics

El dia 10 de juny es constituirà el nou Parlament de Catalunya fruit de les darreres eleccions i s’iniciarà el compte enrere per poder formar govern. És l’assignatura més complicada que tenen els polítics del país, perquè presenta més d’una solució i només una està totalment descartada per la població: el desacord i la repetició d’eleccions. Els que voten ja han expressat de totes les maneres la desaprovació a tenir una nova cita amb les urnes en un temps extraordinari i els que entenen de comptes i d’economia encara avui s’enfilen per les parets amb l’últim avançament, perquè en un moment de bonança econòmica en un país que sempre va enfilat al, vagó de cua forçar una aturada per no aprovar el pressupost és ben bé de qui no mira l’interès general, sinó només el seu i del seu partit.

Tal com està la situació, el PSC , que és qui va guanyar a les urnes, hauria de ser capaç de trobar una fórmula per governar en solitari, però amb estabilitat, o bé governar amb algú altre, però a través d’un pacte que també fos garantia d’un govern construït sobre columnes sòlides. Si no pot trobar aquests garanties estaria bé tenir alternatives de govern, que també hi poden ser, perquè Junts i ERC tenen eines per forçar govern diferents a un executiu només socialista. Sense un dels dos, o sense l’entesa entre tots dos, la missió és impossible.

És evident que a la Catalunya de finals de la passada dècada hi havia una majoria relativament sòlida de catalans que volien l’independentisme, perquè això va quedar reflectit en votacions que van tenir un nivell de participació que difícilment recuperà el país. De la mateixa manera que això es veu clar, també ho és que les dues -o les tres- formacions que han liderat el moviment independentista tenien un encàrrec que no han complert, governar sota el llençol d’una estelada. Hi havia una part molt important del seu electorat que havia acceptar renunciar a les sigles d’una i altra formació per poder aconseguir una finalitat més alta, i si no es podia arribar a la independència (una Champions molt complicada) segurament que hi hauria hagut conformitat amb l’intent d’aconseguir-la. Però el que no s’ha entès és aquests lluita per una hegemonia que al català no el motiva. Superada la formació de govern i la resolució de la crisi interna republicana, uns i altres faríem bé de posar les bases per a un futur català més independent, que en això hi poden estar d’acord. I si no és així, aquesta generació està més còmode a la platja.