Pensaments postelectorals

Fa pocs dies que vam ser convocats a votar els nostres representants al Parlament de Catalunya; una institució autonòmica representativa, però poc operativa, ja que l’Estat espanyol la té lligada de mans i peus i bona part de la legislació que en surt és sistemàticament impugnada davant del Tribunal Constitucional, que és jutge i part. O sigui, que a efectes pràctics el govern que n’emana és una simple gestoria fiscalitzada des de dalt i dotada amb uns recursos econòmics molt per sota del que correspondria per l’esforç fiscal dels ciutadans. Dit això, deixeu-me exposar algunes reflexions, a manera de llista breu, que em volten des de fa temps pel cap.

Primerament, per què als darrers quaranta anys no s’ha volgut elaborar una llei electoral catalana pròpia? Per què es manté una antiga i atàvica divisió provincial que no dona veu als territoris comarcals? Sempre amb el control d’una junta electoral aliena. I per què els parlamentaris sempre segueixen les consignes del partit i mai voten en funció del lloc d’on són originaris, si cal? És, doncs, necessari pagar sous a 135 electes que segueixen, obedients, la disciplina partidista. Amb un portaveu que votés segons del percentatge que els correspondria, el resultat seria el mateix i s’estalviaria molt.

Oi que mai es fa balanç d’allò que s’ha fet respecte del que s’ha promès?

Les nostres són eleccions on votem llistes tancades (refugi de professionals de la política institucional), però es promocionen en clau presidencialista. Aleshores no seria millor, com fan als Estats Units o França, per exemple, triar per una banda el/la president/a i els parlamentaris per l’altra? Es contraposarien així millor els programes, la ideologia i el carisma personal i no ens veuríem obligats a presenciar passivament pactes estranys i recargolats per formar govern, que normalment són poc operatius i acaben com el rosari de l’aurora.

És necessària la propaganda plena d’imatges i lemes simplistes de dubtós gust, i nul·la efectivitat? Pura façana. Gairebé mai es contrasten programes.

Després d’una desfeta, per quina raó tothom es considera, poc o molt, satisfet? Amb una colla de gent al darrere del candidat que es passen l’estona aplaudint com autòmats…

Una vegada més, i això no es pot obviar, hi ha molta gent que vota, no en funció del que ofereix cada partit sinó amb una ideologia molt marcada i, sovint, incombustible, com si es tractés d’una religió. Així, la victòria del PSC es dona, com sempre i en gran part, a partir del perfil nacional o cultural dels seus electors. Veieu, si no, què i com es vota als barris i/o ciutats amb la població de base nacional espanyola.

Els qui aposten per continuar dins d’Espanya, com és que no demanen ni proposen finançament i serveis equitatius, com altres territoris? És que ja els va bé romandre en terra espoliada? Es sacrifiquen i llestos. Al PSC i als Comuns ja els ha desaparegut el federalisme del qual parlaven tradicionalment?

Del bloc catalanista-independentista, per quina raó hi ha odis caïnites, personals, que dificulten un front únic i efectiu. Sortosament, una cosa són els partits i l’altra el poble i les entitats.

Per quina raó els poders fàctics -alguns dels quals formen part de la mateixa estructura estatal-manen més que els nostres parlamentaris?

Finalment, té cap sentit fer cordons sanitaris, teatralització davant de determinats partits i no encarar amb transparència la gestió de la immigració que no és pas espontània, ja que darrere s’hi mouen grans interessos geoestratègics.

Com escriu Raül Romeva al seu llibre Idiota! Breu tractat sobre el respecte (Pagès editors): «una societat republicana es basa en una ciutadania activa, dinàmica, participativa, amb consciència de ser actors polítics». Ara bé, perquè sigui així caldrà major transparència i funcionalitat en el sistema electoral. n