la Llengua catalana amenaçada

Al món hom calcula que hi ha al voltant d’unes 7000 llengües vives. La majoria són el resultat de l’evolució d’altres més antigues que han evolucionat i s’han diversificat; la nostra, procedent de la llatina, compartint-la amb d’altres de veïnes, n’és una bona mostra. Tenint en compte que hi ha actualment poc més de 200 estats al món, ja es veu que la vocació de fer correspondre una cultura i, doncs, una llengua a un estat concret és una quimera, pròpia de la voluntat imperialista i jacobina. La immensa majoria aixopluga nombrosos parlars. I, lamentablement, ben pocs en grau d’igualtat, perquè majoritàriament n’hi ha sempre una que, de grat o per força, és hegemònica entre els seus habitants.

El català, una llengua desenvolupada de manera natural des de l’alta edat mitjana, entre els segles VIII i el X, que té uns 10 milions de parlants, en números rodons. És dins del centenar de llengües més parlades al món. Que no està gens malament, ateses les diverses i complicades vicissituds històriques viscudes fins ara. A més, segons informa l’Institut Ramon Llull, és de les mitjanes de la Unió Europea en nombre de parlants, al costat de llengües com el suec, el grec o el portuguès. I la novena llengua més parlada. És, per altra banda, oficial en un estat sobirà (Principat d’Andorra), cooficial a Catalunya, País Valencià i Illes Balears i parcialment reconeguda a la Franja aragonesa i la ciutat sarda de l’Alguer.

És important destacar també que ha entrat al rànquing elaborat per la W3c (World Wide Web Consortium) referent a les llengües més utilitzades a Internet, assolint el lloc 38 amb el 0,1% del volum de les activitats que s’hi porten a terme a tot el món.

Xifres i estadístiques a banda, als darrers temps la caiguda del seu ús social i el fracàs de la immersió lingüística escolar, a causa d’una certa desídia institucional, l’allau de nouvinguts sense tenir els recursos adients per acollir-los adequadament i, sobretot, l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme militant en fan perillar el futur. Competir amb el món comunicatiu global, avui amb l’hegemonia de l’anglès, és difícil. Però el nostre problema és causat per l’agressivitat manifesta dels parlants impermeables del castellà, autoanomenat espanyol, segrestant un concepte geogràfic peninsular que no li correspondria en propietat ni exclusivitat. I, naturalment, els governants d’un estat que, en el fons, són genocides de les altres llengües que haurien de respectar i legalment protegir.

Realment, hi ha indrets singulars o puntuals on més d’una llengua s’hi escolta de manera quotidiana –seria el cas d’alguns enclavaments o espais estratègics i de pas com ports, aeroports o estacions de transport– i és natural que la senyalització allí sigui diversa. Però cada país té només una sola llengua, reflex de la seva cultura, i que la toponímia demostra amb claredat diàfana. Per tant, només hi ha una manera d’anomenar el poble o carrer, per exemple.

Convé recuperar l’autoestima i projectar el català internacionalment de nou. Per això cal donar-hi prestigi i publicar preferentment en l’idioma original llibres, articles, assaigs que, si escau, ja es traduiran, però la producció cultural i científica ha de ser amb la llengua original. I parlar-lo sense manies. També cal distingir entre la llengua personal (que amb la immigració de les darreres dècades n’hi ha de tot el món) i la del país i aquí no cal transigir. És la pròpia (també aquest fet està reconegut legalment) i ha de servir com a eina preferent de comunicació inclusiva amb els habitants que s’hi han establert. Aconseguir-ho depèn de nosaltres.

Per disposar d’arguments contundents i irrebatibles és bo llegir el llibre de la malaguanyada M. Carme Junyent (1955-2023), Deu lliçons per a salvar el català (ed. La Campana), un recull dels seus darrers articles a cura de Jordi Badia. I que no ens vinguin amb romanços!