Illa president

La victòria en vots i escons dels socialistes de diumenge és la primera en 44 anys de democràcia, des que en Jordi Pujol va guanyar en l’últim moment i per sorpresa a Joan Reventós les eleccions de 1980. La victòria d’Illa és tan contundent que és la primera vegada des del 1984 que el nacionalisme català perd la majoria al parlament, tot i la llei electoral tan favorable. No ha passat res que abans no passes al Quebec o a Irlanda, després de processos fallits d’independència els socialistes són requerits pels ciutadans per reconduir la situació atès el cansament i la frustració.

El millor de la nit electoral va ser que Puigdemont va felicitar el PSC i a Salvador Illa per la victòria. Era la primera vegada que s’hi dirigia pels seus noms verdaders. Després va venir allò que volia fer un govern d’obediència catalana, però ho va dir amb la boca petita, entenc que com sabia que era una astracanada, no va voler que tots els tertulians, que n’hi havia molts, li desacreditessin el primer dia la seva meravellosa idea. Ens vam haver d’esperar a dilluns al matí perquè l’exposes amb pèls i senyals.

La victòria d’Illa és incontestable, i es miri com es miri, li toca amb ell assumir el repte de la investidura. El somni de Puigdemont està bé per guanyar temps i no haver de complir amb allò que va prometre que dimitiria si no podia ser president. El fet és que el seu objectiu era el de ser el president restituït i els ciutadans li han dit que no, que no toca.

Quines possibilitats té Salvador Illa de ser president?, moltes. D’entrada és l’únic possible perquè tota la resta és somiar truites. La segona consideració és que a ningú, i menys a l’independentisme, li convé una repetició electoral a l’octubre. Una repetició electoral podria suposar per les forces independentistes un segon retrocés de grans proporcions, atès que serien els responsables del bloqueig i això sempre té un fort càstig.

I com ho farà Salvador Illa? La cosa no és fàcil, però només hi ha dues opcions, el tripartit clàssic o la sociovergència amb Junts. Totes dues opcions requereixen temps per ser païdes pels interlocutors. Que els independentistes s’avinguin a fer un govern transversal que trenqui els blocs creats pel procés no serà fàcil. En el cas de Junts per començar cal que Puigdemont assumeixi en primera persona que el seu temps ha passat, i després l’organització haurà de voler tornar a participar en la governabilitat del país.

La del tripartit clàssic té variables, però totes elles passen perquè ERC assumeixi un paper determinant a la política catalana i, per això, necessita temps atès que el cop rebut diumenge no és fàcil de pair. Si al final fa el pas té dues opcions, entrar al govern amb totes les conseqüències o permetre des de fora que governi el PSC, més o menys el que ha fet el PSC des de fa quasi dos anys quan va sortir Junts del govern. Sigui quina sigui l’opció que prengui totes tenen avantatges i desavantatges, però la pitjor seria haver de repetir eleccions.

Tot és qüestió de temps.