Per guapo que siguis, ets una plaga

Són les 11 de la nit a la localitat romanesa de Miercurea Ciuc, Csíkszereda en la llengua hongaresa de la majoria de la població. De cop, els mòbils comencen a emetre un timbre d’alarma i apareix a la pantalla un text en romanès i en anglès que avisa de la presència d’un os al carrer Kyssomlyo. El missatge ordena a la població de la zona que es quedi a casa i que ningú no surti a veure l’animal, fer-li fotos o a donar-li menjar. La situació no tindria res d’especial si es tractés d’una petita localitat dels Càrpats, però Csíkszereda és una ciutat de la mida d’Igualada situada en una plana al mig de Transsilvània, a quilòmetres de les muntanyes. Des que el 2016 se’n va prohibir la caça per protegir-los, els ossos s’han multiplicat a un ritme inesperat i n’hi ha que es busquen la vida a les valls i les planes, on troben menjar fàcil. Els ramaders estan desesperats i hi ha més d’una víctima humana cada any. Darrerament se n’ha incrementat la quota de caça legal, però no n’hi ha prou.

A Transsilvània tenen amb els ossos el problema que a Catalunya tenim amb els senglars, però encara més greu. Perquè els ossos són molt més perillosos, i perquè promoure la liquidació en massa de porcs senglars resulta més o menys acceptable per l’opinió pública, però fer-ho amb els ossos no ho és tant. Dels porcs senglars no en fem peluixos moníssims, ni en fem joguinetes per a les criatures, ni els posem als escuts dels clubs esportius. En canvi, sí que fem tot això amb els ossos. I també ho fem amb els isards, que són bambis deliciosos a qui tots voldríem abraçar però que s’han convertit en una plaga a Catalunya. Que, de cop i volta, esdevinguin un enemic objectiu que cal eliminar, genera una perplexitat moral i estètica difícil d’encaixar. Fins i tot els animals més adorables esdevenen una plaga quan n’hi ha molts més del compte o són on no toca. Mireu què passa amb els humans, per començar.