Per què es promet el que no es fa?

Si, per art de màgia, la sinceritat, s’apoderés dels partits polítics, ens quedaríem sense promeses electorals. Que fàcil és fer córrer la imaginació i plasmar-la sobre un paper com si d’un relat novel·lesc es tractés. La pregunta fàcil de fer i difícil de contestar és: per què es continua prometent allò que se sap que no es farà. La transició espanyola va fer passar a la paperera de la història els 800.000 llocs de treballs que va anunciar Felipe González abans dels comicis del 1982 o la frase, encara més famosa de «la OTAN, d’entrada no». La realitat va ser a l’OTAN sí i sense remugar. Més endavant, el 2003, Zapatero, en un moment d’exaltació emocional se li va ocórrer dir que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament. L’incompliment va ser carburant per al moviment sobiranista. Aznar, el 1996, va haver de passar per l’adreçador de Pujol per tirar endavant el seu mandat. L’implacable Aznar va haver d’eliminar el servei militar obligatori i introduir millores a l’autonomia catalana. Va acabar parlant el català en la intimitat. De Rajoy tothom en recorda les seves habilitats per no saber en quina direcció anava per fer allò que li convenia.

Les promeses d’habitatge assequible encara estan congelades. Creix la població, però no el parc d’habitatges. La península i les illes són plens d’infrapisos. La mateixa Constitució que és sagrada per a la «unidad nacional», ho deixa de ser quan diu que tots els espanyols tenen el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Aquí, ni jutges, ni law fair, ni denúncies, ni Manos Limpias es mobilitzen per un dret bàsic.

Aquesta ullada a les promeses estatals la podríem traslladar a Catalunya. D’exemples, prou en trobem. Bona part del desencant en els polítics ve donat pels incompliments sistèmics. En aquestes darreres eleccions catalanes es van tornar a succeir tota mena de promeses. Ningú, però, se les creu. Els que van anar a votar –molts es van abstenir– ho van fer més per la forma de parlar i de vestir, pels lideratges, per la motxilla que porta cada partit que per cap de les promeses que constessin al seu programa. Seria interessant que ara, ben pocs dies després de les votacions, es fes una enquesta per demanar a la societat quines promeses recorda... Prevaldria l’amnèsia. Potser al Bages i al Berguedà l’únic que ha quedat ben gravat és la gratuïtat de l’autopista de Terrassa a Manresa.

La política vol anar al mateix ritme que les xarxes socials. Tot és immediat. La societat necessita arribar a grans consensos en temes en educació, sanitat, infraestructures, llengua o polítiques migratòries i socials. De res serveix canviar cada any de conseller si el camí no està traçat. És el moment de definir la Catalunya del futur, però no a quatre anys vista. Hem d’anar més enllà, com feien a pagès quan es plantaven arbres o es tenia cura del patrimoni pensant en les següents generacions. Per desgràcia, aquí, com a molt, es planifica pensant en guanyar les properes eleccions. Així s’entén que massa projectes quedin per fer o a mig fer.