Laporta, del sushi a la bossa de quicos

Si les coincidències contenen missatges, aquí en tenim un de lluminós, en lletres de neó fosforescent: just quan la tropa que dirigeix el Barça sota el lideratge del cabdill Laporta ha de reunir-se un altre cop al voltant d’unes safates de sushi per decidir si Xavi continua o no a la banqueta del Barça, Pep Guardiola és nomenat millor entrenador de la Premier després d’haver guanyat el quart campionat consecutiu, el cinquè en sis anys. El nostre veí s’ha convertit en l’emperador del planeta futbol i, mentrestant, el Barça viu immers en un teatrí patètic el guió del qual es va escrivint al ritme dels humors d’un president esdevingut mandarí d’una cort d’aduladors.

El Barça no està en una crisi inevitable de canvi de cicle després d’una època daurada, ni està remuntant una crisi econòmica fruit del catastròfic error de càlcul d’un president amb aspecte de dibuix animat que va creure que la mamella rajaria infinitament i que podia anar fent créixer la nòmina de les vaques sagrades fins a l’infinit. No; aquestes dues són les crisis dels darrers anys. Ara el Barça està enfonsat per una crisi moral present, autoprovocada, que no té res a veure ni amb Messi ni amb Bartomeu; és una crisi mèdicament diagnosticable que es diu laportitis. El Barça està travessant una tempesta monumental amb el timó en mans d’un capità hipersensible que utilitza com a brúixola el seu sismògraf genital i que està convençut que el treball i el rigor són per a covards que no han estat agraciats amb la seva genialitat. La laportitis és una patologia que apareix quan les emocions, l’egolatria i les intuïcions màgiques segresten la intel·ligència. I és una patologia que no es cura; forma un bucle descendent i només es recargola i empitjora, s’infantilitza i degenera. Aviat, de les safates de sushi passaran a les bosses de quicos. I mentrestant, Guardiola s’erigeix en el símbol que un altre món és possible. I no és només qüestió de diners. n