El necessari xou del polític amb seny i el trapella

Núñez Feijóo va enquadrar fa pocs dies a Pedro Sánchez en la categoria dels polítics «tafurs» –segons el diccionari, jugador que tendeix a fer trampes. No és la primera vegada que un polític de l’oposició llança contra el cap de govern aquest epítet propi de les pel·lícules de l’Oest, amb timbes al saloon que acaben en macedònia de bales. Fa quadre dècades i mitja va ser molt celebrat el «tafur del Mississipi» que Alfonso Guerra li va dedicar al llavors president Adolfo Suárez en el decurs d’una moció de censura. Però hi ha una diferència amb el moment actual. En aquell debat Alfonso Guerra, número dos del PSOE, i Felipe González, número u, es van repartir els papers del trinxeraire i l’assenyat. Primer va sortir Guerra disposat a fer honor al seu cognom i va deixar Súarez i el seu Govern a l’alçada del betum; tot seguit, González va pujar a la tribuna amb el to moderat d’un estadista seriós, propositiu i centrat, per prometre un futur estable. I va triomfar. Feijóo, en canvi, intenta representar tots dos papers alhora. És ell mateix qui al matí lidera la càrrega de la cavalleria i a la tarda adopta tons de pacificador, i això costa d’empassar. També Sánchez és difícil de creure quan passa del fuet a la ma estesa després de cinc dies de meditació en família (Jesús va necessitar-ne quaranta al desert per disposar la seva ànima a la missió redemptora). No, Oscar Puente no fa el fet perquè és una tria accidental, i es nota. Les bases i l’electorat devot reclamen algú del màxim nivell per sadollar el desig de sang i fetge, sigui dit amb ànim metafòric, però quan són els màxims dirigents els que adopten aquest paper es generen abismes; en canvi, si fossin els números dos, tothom pensaria: bé, ja sabem que fan comèdia, quan haguem rigut amb els estirabots escoltarem els discursos seriosos i ens hi basarem per adoptar posició i decidir el vot. O potser no; potser ens quedaríem amb la bronca, perquè ja som en un altre mil·lenni.