Objectes perduts

A la taula hi ha el que queda de tangible d’una vida llarga que s’ha fos a negre. Em demano quant pesa el que deixa una persona senzilla, sense propietats, ni un garatge amb caixes plenes de roba i llibres, ni col·leccions de segells ni de discos de vinils. M’imagino fórmules per mesurar-ho i totes em semblen inútils. Són dos àlbums de fotos enganxades en fulls esgrogueïts i una capsa rectangular de cartró desgastada per les puntes, d’aquelles que es reaprofiten per guardar-hi d’altres coses que no tenen res a veure amb el seu ús original –galetes, bombons, regals sorpresa. Coses dins de coses creades per embolcallar-ne d’altres que qui sap on han anat a parar i qui sap d’on venien. Ara, la capseta acull uns collarets de perles, un parell de fermalls, un rellotge aturat i arracades desaparellades. Les joies, encara que siguin quincalla, perduren i sobreviuen als seus amos. Són un llegat que passa de mans a mans, de calaix en calaix, com una cadena d’ADN que ningú gosa tallar. Els objectes que més estimem són els que més passegem. Són valuosos tot i estar deslluïts i abonyegats, obren forats temporals com l’ampolla de colònia buida que vaig guardar durant anys. Feia olor de flors blanques, sàlvia i una aroma cítrica que no sabria identificar. La van deixar de fabricar i vaig llençar-ne l’envàs el dia que vaig superar el dol de l’instant.

Els moments se’n van, sí, però els objectes els salven. Per això algú pagarà un dineral per una guitarra Framus Hootenanny en la subhasta d’instruments de la història del rock que tindrà lloc d’aquí uns dies a Nova York. Es posarà a la venda la guitarra acústica de dotze cordes que John Lennon va tocar en la gravació de la cançó Help! L’instrument, que ha reaparegut ara, i que segons els experts que n’han fet els estudis per comprovar-ne l’autenticitat, és el que van fer servir els Beatles durant la dècada dels seixanta en els discos Help! i Rubber Soul, ha estat cinquanta anys perdut entre les caixes d’un àtic a Anglaterra. El món deu ser ple de trossos de vida repartits per llocs ombrívols i desconeguts que esperen. No hi ha res que creï més futur que compartir una història i els objectes retrobats ens hi ajuden. Per això ens emocionem quan guanya el nostre equip, quan visitem les pedres d’un temple o quan connectem amb un sentiment col·lectiu. Aspirem a ser complets, però necessitem ser peça, ser part, com la guitarra milionària i la quincalla. Un tros del dibuix, el fragment d’una línia, un punt del traç principal. Quan formes part d’alguna cosa més gran, t’eleves. I tots volem pintar quelcom i que la línia discontínua es torni contínua.